Viva la libertà de Roberto
Andò protagonitzada per Toni Servillo, una bona pel·lícula, sí senyor! Vaig anar
a veure-la amb un estat anímic decaigut. No m’agrada dir que estic deprimit, tinc
prejudicis i fujo d’aquest terme psiquiàtric perquè em provoca aversió. Quan
tenia divuit anys algú em va fer veure que la depressió era cosa de burgesos i
que jo no m’ho podia permetre, i encara ho penso una mica així. Una altra cosa
és que a un li patini la neurona de veritat, però el trastorn mental és un tema
seriós sobre el qual no en faré mai cap broma. En fi, vaig sortir del cinema content,
més animat. La ficció que et fa viure el cinema és fantàstica, eleva durant una
estona la vida al somni utòpic. Aquesta pel·lícula planteja una revitalització
del sistema polític democràtic gràcies a la juguesca entre dos germans bessons
físicament idèntics que intercanvien les seves personalitats fent-se passar
l’un per l’altre. Un és el polític, eixut, deprimit, que fuig, que desapareix perquè
no sap o no vol encarar la
realitat. L ’altre, el boig, és alegre i vital, li acaben de
donar l’alta al sanatori, —un lloc on potser no hi hauria d’haver estat mai. Ja
de petits jugaven a fer-se passar l’un per l’altre. Molt jovenets ja compartien
una dona, potser aquesta ja ho era el seu refugi aleshores, ella se’ls estimava
als dos i encara se’ls estima. Finalment, el germà boig esdevé la solució,
fent-se passar pel seu germà el polític desaparegut, reconverteix i regenera el
panorama polític en declivi.
El que considerem bogeria moltes vegades no és més que una
munió de veritats silenciades. Gràcies a la juguesca plantejada en aquesta
ficció es troba la solució a un sistema polític decadent i endèmic. Tant de bo
la classe política en prengués nota de la tesi d’aquesta pel·lícula.
La solució boja de les coses, els intèrprets la tenim a les
mans sempre. El paradigma de moltes solucions pertany als artistes que a
l’inrevés dels polítics són els únics capaços de generar esperances, de fer-nos
volar. Els polítics fugen, es deprimeixen, menteixen, no saben com sortir-se’n
del seu propi atzucac, les seves veritats són enganyoses, no creïbles. Embogim-nos
tots plegats una mica sisplau, a la manera que ens planteja aquesta pel·lícula per
exemple, i de ben segur que allunyarem els panorames ombrívols, depressius o mancats d’esperança de la nostra realitat quotidiana. Els intèrprets tenim llicència i obligació de mentir quan exercim el nostre ofici, els polítics no, mai, de cap manera!
