Estic, no fart encara, però
sí força tip de sentir conjectures, contradiccions, mentides, estratègies i
tota mena d'embolics respecte sobre quina ha de ser la pregunta, de com s’ha de
fer la pregunta, de si se n’ha de fer més d’una, de si és legal, de ni no ho
és... en fi, la cosa no crec que hagi de ser tan complicada. Intentaré
fer-me-la jo mateix la pregunta, i així reflexionaré una mica sobre el tema, ja
que això és la base d’aquest bloc.
Per
començar, suposem que em fan la pregunta de l’encapçalament. «Vols que el
teatre català sigui independent?» Mireu, si aquesta fos la pregunta, us diré,
que ja m’agrada i que sens dubte respondré, —sí i tant que vull! Be, diré,
‘sí’, a seques, s’ha de respondre si o no, oi?
Jo
vaig començar fent teatre independent, sí, i no he renunciat mai als meus
orígens, ni ho penso fer. Això no vol dir que vulgui tornar enrere ni que
qualsevol temps passat fos millor, tot al contrari. El resultat de la consulta
m’agradaria que determinés que, el teatre català ha de ser independent, que el
nou teatre català ha d’esdevenir a mode d’aquell que vam viure i que permetia
fer gires i molts bolos per Catalunya a molts grups i companyies, perquè els
programadors i els dinamitzadors culturals d’aquell temps també formaven part de
la moguda del teatre independent, n’eren còmplices, i feien també que el públic
participés de l’esperit d’aquell nou moviment teatral. I no solament érem
d’aquí les companyies de teatre independent, sinó que també hi participaven
companyies de la resta de l’estat espanyol. Estic segur que avui dia molts
firmarien per poder fer amb els seus espectacles una cinquantena de bolos, que
se’n feien més encara, us ho asseguro.
Però.
El teatre català, no sé si vol la independència. En realitat ja tenim un teatre
nacional, més ben dit, en tenim dos, o és que potser en necessitem un altre que
s’anomeni Teatre Nacional Independent. De dramaturgs (quan jo feia d’editor en
vaig publicar gairebé un centenar) no ens en falten, fins se n’exporten alguns,
un o dos com a màxim, eh?, no ens fem il·lusions. De talents consolidats i de
nous valors en la direcció i en la interpretació no ens en falten tampoc,
malgrat hi hagi una munió de desconeguts que no són ni a la llista d’espera. Fa
anys que els emprenedors i les emprenedores (maleïts neologismes) neixen en la
mateixa quantitat amb la que desapareixen. A qualsevol producte malgrat no sigui
més que una obra artesana se l’anomena i es cataloga com a indústria o empresa
cultural. Els sindicats i les patronals del sector es donen el bec i resten
impassibles davant de la manca creixent de possibilitats de treball en el
sector i també resten impassibles a l’entorn de la banalització de la cultura (veieu
l’article del Núvol).
Aquesta
és la meva deformada i segurament simplista visió panoràmica, però no veig tampoc
cap front que parli de la independència del nostre teatre. Els polítics amb la
seva impopularitat creixent per no perdre la poltrona ens estan
instrumentalitzant per totes bandes amb les seves maquiavèl·liques i
lerrouxistes estratègies pseudopopulistes i l’únic que aconsegueixen és crear Tartufs
a dojo.
Potser el teatre català no vol la independència, o potser a alguns la ‘no
independència’ ja els va bé i per això no es pronuncien. M’agradaria però poder
analitzar les variables i les influències que fan que el teatre català és trobi
en l’estat en què es troba, i no només pel sotmetiment històric polític i
cultural de l’estat espanyol amb el greuge evident i indiscutible patit durant
l’època de la dictadura, sinó en l’estat en què es troba el teatre que hem anat
desenvolupant en els anys que portem en això que tots plegats hem convingut en anomenar
democràcia.
Sí,
em reitero, jo vull un teatre català independent. Un teatre que aporti valors
culturals. Un teatre que sigui el model i la base de la nostra llengua i
cultura. Un teatre que la seva característica diferencial sigui que interessa
al poble i no tan sols a la burgesia. Un teatre que reflecteixi les inquietuds
socials locals i globals. Un teatre que apassioni als que el fan i als que el
veuen. Un teatre que faci fer cues a les taquilles dels teatres. Un teatre que
sigui art en viu. Un teatre com aquell que fèiem en l’època del teatre
independent, fet amb il·lusió, autoaprenent l’ofici i cultivant-lo dia a dia,
amb un compromís clar, que serveixi i aporti valors artístics i culturals a la
societat, tal com ho vam intentar fer en aquell moment, combatent als poders que
imperaven aleshores, i així poder sortir de l’ermàs cultural heretat de la
dictadura feixista, una herència no gens residual i lamentablement encara no
exhaurida.
Bé, em quedaré reflexionant a l’espera de qualsevol pregunta. Bones
festes!
