 |
| En Pere Pinyol tocant el timbal al Teatre Barcelona en l'obra EL REI DON JAUME de Serafí Pitarra (1979) |
Tinc un record humà i simpàtic de fa molts anys d’en Pere
Pinyol, érem força jovenets tots dos, fixeu-vos en la foto. Eren aquells temps
en els quals a més de fer teatre, ens coneixíem, ens definíem i ens
posicionàvem tot prenent cafès i ‘carajillos’, no mostrant els nostres falsos o
veritables perfils com fem ara a les rets socials en algunes ocasions de forma
erràtica. Ell, crec que n’era, o si més no vivia a l’Hospitalet de Llobregat, i
n’estava orgullós dels seus orígens i de la seva residència. Se sentia, i es
definia, com a un proletari pertanyent a la classe treballadora. Fa gràcia
aquesta definició avui en dia, oi? Eren temps de posicionaments i plantejaments
radicals. Un bon dia, en una d’aquelles xerrades, recordo que va afirmar que no
podien ser proletaris els que vivien en barriades menestrals que no fossin
proletàries com les del seu Hospitalet natal, ell sí que n’era de proletari,
els altres no ho podíem ser. Als altres tertulians ens va incomodar aquell
criteri és clar, i ho vam discutir, era inevitable fer-ho, però cadascú es va
quedar amb la seva parcial i justificativa raó naturalment. El temps i les
circumstàncies han anat posant les coses i a les persones als llocs que hem
pogut anar optant i escollint. Ara però que en Pere se n’ha anat, m’ha vingut
al cap aquest record amb molta simpatia, aquell enaltiment radical seu, molt producte
de l’època sens dubte, aquells anys setanta i vuitanta en el transcurs dels
quals vam compartir experiències teatrals variades i de bon record sens dubte.
Malgrat ara ja no sigui possible fer-ho per la seva
lamentable i precipitada absència, certament m’hauria agradat poder tenir una
actualització d’aquella conversa radical ja que els temps no sé si han canviat
massa, però sí que certament els canvis socials ens han portat a la realitat
actual ben diferent d’aquella que vam viure plegats, ja que les circumstàncies
político-socials ens han portat on ens han portat, a un lloc que evidentment no
sospitàvem mai que podríem ni hauríem d’haver arribat. Als ‘teatreros’ d’abans
no ens ha quedat altra solució que anar evolucionant personal i socialment sí,
però els ‘teatreros’ d’ara, generalment ja no són, ni ells mateixos s’hi
consideren, proletaris, ni tenen aquesta consideració social tampoc malgrat que
en ocasions no arriben ni a esdevenir treballadors aturats, mancats de subsidi
o mal assalariats en el millor i en la majoria dels casos. Amb tot, i encara que soni antiquat, continuo
creient la màxima de “proletaris del món, uniu-vos”, que en el nostre cas podria
esdevenir, “teatreros del món, uniu-vos” i que com a utopia extrema, és el que continuo
creient sens dubte com a una pragmàtica vàlida encara que empírica, i que m'agradaria poder haver compartit amb en Pere.
