Si bé algú ja ha anomenat mícroteatre a la nova forma sorgida denominada Miniteatre és perquè suposo que el que ja es pot considerar miniteatre és el que es dóna en les diverses sales minis, més petites que les alternatives, que en els darrers anys han estat proliferant per tot arreu.
Fent una classificació pel seu aforament i per l’espai escènic utilitzat ens trobem en primer lloc amb els teatres macros (els grans coliseus,els teatres grecs i les grans sales d’òpera i dansa a la italiana). Després vénen els teatres més clàssics (generalment sales a la italiana i també sales que poden ser polivalents i adaptables a determinats muntatges escènics ). A continuació hi ha els teatres o sales alternatives (sales amb escenaris i aforaments força més reduïts que els teatres clàssics i amb espais escènics generalment més limitats). Les més recents, les sales mini (aforaments més reduïts encara que les sales alternatives i escenaris a vegades clars i a vegades força imprecisos). I per últim, els que acaben de sorgir, els miniteatres (habitacions d’habitatges, adaptades per a la convivència teatral entre el públic i les minirepresentacions dels intèrprets).
I després d’això què, em pregunto? Més enllà de la nova modalitat d’expressió teatral que s’ha anomenat i es fa en espais anomenats miniteatres, jo diria sarcàsticament, que encara hi ha per descobrir dues noves modalitats, el microteatre pròpiament dit, i el nanoteatre encara més ínfim. El microteatre pròpiament dit seria el teatre per a ser visionat amb un microscopi, per tant, els espectadors hauran de ser d’un amb un, amb la dificultat afegida, encara no resolta científicament que és la de posar els intèrprets en l’escenari que és una preparació microscòpica o una càpsula de Petri com a màxim. I per últim podem arribar a concebre el nanoteatre, que encara s’hauria de formular la seva viabilitat física i filosòfica per veure si a nivell d’àtoms o molècules hi ha una possible dramatúrgia plantejable.
Siguem optimistes però, ja que com diu la wikipèdia: “La nanotecnologia promet solucions avantguardistes i més eficients per als problemes ambientals, així com molts altres enfrontats per la humanitat.”
A mi però, com actor, i com espectador també, em preocupa tant l’espai on he de desenvolupar un rol determinat com l’espai que he d’ocupar per veure una determinada representació teatral. No vull pensar que el gran públic hagi de ser exclusivament per al món virtual que és allà on arriba directament l’audiovisual i les noves tecnologies, i que el teatre com a art en viu quedi relegat a una comunicació íntima cada vegada més restringida i limitada. I a part d’això,em sembla que molt poques coses de les que he interpretat dalt d’un escenari no em veuria en cor de fer-les a un pam de l’espectador mirant-li els ulls perquè no serien creïbles per molt que l’espectador cregués amb aquest codi tant bell i tant vell que és l’engany convingut entre intèrpret i espectador que comporta qualsevol història que s’explica en un escenari, i que es veu i s’escolta des d’una butaca més o menys còmoda i amb el distanciament corresponent físic i mental ja sigui brechtià o no.
 |
MACROTEATRE |
 |
MICROTEATRE |
 |
NANOTEATRE |
