Primer que tot, manifesto la meva admiració i el més absolut
respecte a les trajectòries i a les persones que han posat les seves veus als
manifestos reivindicatius del dia mundial el teatre d'enguany en Lluís Pasqual i
el Dario Fo.
Necessito però, fer la meva reflexió personal en aquesta
diada. Jo vinc d'un temps que les estisorades no retallaven els pressupostos sinó coses molt més importants en el teatre, la censura retallava les veus. Després
de tant anys, és molt lamentable copsar-ne encara les conseqüències d'aquelles
retallades. També em preocupa que a hores d'ara encara no haguem construït un
model de referència. Que en lloc de crear-se fronts comuns s’hagi deixat esmicolar
el nostre univers. Que hagi prevalgut el preu al valor de l’acte creatiu i que
es prioritzi la rendibilitat econòmica per sobre la cultural. Que el teatre
pugui ser més negoci, indústria o empresa que necessitat cultural bàsica. Que
siguin tants els cridats i tants pocs els escollits.
I m’agrada, tant si és veritat com si no ho és, poder
continuar dient, “El teatre és mort, visca el teatre!”
