Dues reflexions sobre unes columnes d’opinió

Dos dies consecutius a la columna ‘idees’ d'el Periódico de Catalunya han parlat de coses que m'han fet reflexionar. Sobre el teatre, i sobre la cultura.

Primera reflexió: El que diu a la seva columna el senyor Ramon (veieu columna de l'esquerra), a mi també em passa quan surto del teatre, —encara que jo a diferència d'ell  hi vaig sovint. Però jo en surto de dues maneres diferents, a vegades com espectador i a vegades com actor. En ambdós casos però, m’agrada sortir-ne feliç del teatre igual que ell en va sortir després de veure als seus amics. Com actor també m’agrada sortir-ne feliç del teatre, i això no em costa gens ni mica perquè normalment acostumo a gaudir de la meva feina a l’escenari. El que potser no m’agrada tant, és del que ell també parla, —de que el gènere de l’obra no estigui clar, de que els actors parlin de les seves coses, o de que no hi hagi pretensions dramatúrgiques de cap mena en el que he vist. Amb ell sí que coincideixo i també surto de mal humor quan vaig al teatre i veig massacrar qualsevol clàssic en pro del genialisme o de la postmodernitat de qualsevol que gosi creure-s’ho. Encara que no cal matar ningú, crec que el que sí potser caldria fer és ‘desesnobitzar’ el sector que apadrina i entronitza aquest tant nostrat i fals star sense system que lamentablement impera i predomina.

***

Segona reflexió: Respecte al que diu el senyor Xavier (veieu columna de la dreta), també hi he reflexionat. Primer de tot em pregunto, a qui deu anar adreçada la pregunta que ell formula, —Com es posiciona la cultura davant de la consulta? Ell afirma que «Sorgeixen plataformes ciutadanes. Hi ha moviment, debat, expectatives, sentiments en ebullició més o menys continguda. Però la cultura calla. Reclama el que li pertoca, amb tota justícia, i calla. Calla davant del procés, com calla també davant la corrupció, l’espionatge i l’evident degradació de l’ètica pública.» I acaba dient «Probablement, estem massa avesats a viure fora de l’àgora. Aquest silenci, d'altra banda gens sospitós, és el resultat de decennis centrats en múltiples i constants batalles per les condicions en què es desenvolupa la producció, més que la recepció de la cultura. Sobre la resta, ni pren posicions ni és requerida. ¿Què tal si sortíssim d'aquesta acceptada marginalitat?» I després d'això  jo em pregunto, no serà que des que vivim en democràcia els representants, els capdavanters, els ideòlegs, els factòtums de la cultura, i ell sempre hi ha estat entre tots aquells que s’hi han posat davant, entre tots han instrumentalitzat en excés tant a les persones com als moviments implicats del sector deixant-los sense ni una veu vàlida i uniforme, i menys encara unitària, i a més, no s’han dedicat a esmicolar fins a la sacietat a benefici propi el gran cabal que representa el sector de la cultura en el nostre país creant un elitisme que no ens ha portat enlloc? Bé, no crec que haguem d'acceptar aquesta marginalitat a la que diu que se'ns aboca, amb això sí que hi estic d'acord amb ell.  —Intentem sortim-nos-en!, i possiblement, el món de la cultura tindrà una resposta a la pregunta sobre la consulta a la que es refereix en la seva columna. Quan es trobi un discurs vàlid i una via mínimament transitable.