El dret a decidir de l'actor

El tema d'avui és —el dret a decidir. Si apliquem la praxi d'aquest dret a la construcció d'un personatge, en què ens trobem? Qui decideix, quins factors intervenen en aquesta construcció? Com ha de ser, i com ha de comportar-se un personatge determinat? Qui decideix, l'autor, el director, l'actor, l'empresari...? L'autor evidentment n'ha construït un de personatge en el seu imaginari però no és l'encarregat de materialitzar-lo, això és feina de l'actor. El director ha d'interpretar i plantejar la dramatúrgia adequada que faciliti el trànsit entre la idea del dramaturg i la manera de fer de l'intèrpret. Hi poden haver discrepàncies evidentment, i crec que és bo que n'hi hagin entre tots els que intervenen en el procés doncs en el teatre és imprescindible que hi hagi dialèctica. Però què passa en l'últim extrem, a l'hora final, a l'hora de la representació? Qui acaba decidint cada dia com és el personatge és l'actor. Avui és així, i demà continuarà sent així per disciplina i perquè s'ha acabat convenint després de tot el procés creatiu que sigui d'una determinada manera, sovint i preferiblement pactada. Però davant d'un imprevist, davant del públic que cada dia és diferent, pot passar i passa, que l'actor ha de continuar decidint, perquè el que té el teatre a diferència de l'audiovisual és que el teatre és un art en viu. Cada dia l'actor té el dret a decidir i així ho ha de fer. I ho fa perquè malgrat tots els pactes i acords que s'hagin pres en el procés creatiu, l'actor és qui materialitza amb la seva presència i la seva manera de fer aquell personatge que cada dia diferents espectadors han de veure. L'actor no pot decidir coses diferents cada dia, han de ser les mateixes i a més no poden ser mecanicistes perquè si ho fossin, l'espectador, els companys d'escenari i tothom se sentirien defraudats al rebre una actitud residual, no creïble ni convincent. L'actor cada dia en l'exercici del seu ofici ha de posar-se en actitud de decidir. Per això crec que l'actor és qui té el darrer i el principal —dret a decidir— en quan a l'exposició dels plans de l'autor i l'estratègia de la posada en escena del director evidentment. No és diferent aquest inqüestionable dret a decidir de l'actor al de cap altre pragmatisme social dels ciutadans siguin de l'àmbit que siguin. Evidentment a tot arreu, per desenvolupar aquest dret fonamental calen pactes entre tots els que s'hi han de veure implicats a fi d'evitar qualsevol esqueix d'unilateralitat que el faci impositiu, restrictiu i invalid. M'agradaria no perdre l'esperança de poder continuar decidint en el teatre i en la vida. Som-hi?