Ara que es parla tant d’independència, em passa pel cap de reflexionar una mica sobre els meus orígens, —el teatre independent. Ja sé que parlar d’independència ara en aquests moments és embolicar una mica més la troca, però, m’hi sento abocat a fer-ho. Vaig començar a fer teatre a finals dels anys 60 del segle passat en uns moments en què fer teatre més que plantejar-se fer art o crear ofici era plantejar-se la possibilitat de la transgressió i la reivindicació de drets i llibertats, era implicar-se en un moviment social per a realitzar-se personalment i també per intentar canviar des d’un posicionament col•lectiu les estructures socials reaccionàries i repressives —atribuïdes aleshores al franquisme— que ens ofegaven a tots plegats, i el teatre podia esdevenir un mitjà que contribuís a articular certs canvis estructurals dins del sector cultural especialment. Formàven part d’aquell moviment independent del teatre gent de tota Espanya. El sentiment d’independència teatral no era com es diu amb la semàntica actual, ni un fet diferencial, ni un dret a decidir, ni una qüestió federal, ni un problema sobiranista, i tampoc era ideològicament un fet excloent ni totalitari ni elitista, tot al contrari, era aglutinant i corporatiu. “Per un teatre al servei del poble” era un dels lemes de l’any del Grec’76 que podríem dir que va ser un punt culminant o d’inflexió dins d’aquest moviment del teatre independent. Tots els que en formàvem part en compartíem, si més no, la il•lusió, i l’esperança de formar part d’un front que plantejava canvis ètics i estètics en el món del teatre i la cultura a partir de les que consideràvem —equivocadament o no— les nostres noves aportacions i idearis en aquells moments. Gràcies a l’haver estat en aquella ‘moguda’, vaig accedir al món professional del teatre on afortunadament encara hi sóc, i dic afortunadament perquè no he hagut de llençar la tovallola com molts altres han hagut de fer no sempre per la seva voluntat sinó per les necessitats vitals i imperioses a les que s’han trobat i a les que no han pogut ni fer front ni compatibilitzar. No miro enrere amb cap mena de nostàlgia, tot al contrari, jo continuo fent teatre, perquè l’he fet així tota la vida, amb l’esperit que vaig adquirir en aquell teatre independent, i sense renunciar mai d’aquests meus orígens. Ara bé, actualment i en democràcia, i sense poder-me’n oblidar mai que el dictador es va morir en el llit, continuo fent-me moltes i moltes preguntes i tenint encara molts i molts dubtes sobre el que ens depara l’esdevenidor més proper.
En una Catalunya independent: Com serà el TNC? (Ja s’anomena Nacional des que es va crear.) En un nou model d’Estat, hi haurà també un teatre públic, o bé tan sols s’incentivarà el sector privat? Les companyies teatrals independents (que avui dia aglutinen la major part dels professionals del sector i que generalment han de plegar perquè els és impossible tirar endavant), podran gaudir d’algun benefici especial o continuaran sent independents en la nova independència? Haurem de treure’ns un permís de treball com a estrangers si és que ens criden per anar a treballar a Madrid o a qualsevol altre lloc d’Espanya? El nostre bilingüisme serà finalment considerat un valor i no una lacra? La independència aconseguirà també eliminar les males influències i dependències ianquis? Els nostres autors podran començar a tenir esperança de desenvolupar la seva obra, o continuarà sent el de fora millor que el de casa? Seran considerats traïdors els que no combreguin amb l’estat independent? Els empresaris teatrals i artístics no tocaran el dos com diu que ho farà el senyor Lara de l’Editorial Planeta? Hi haurà voluntat de crear un repertori teatral català? ...?
Totes aquestes preguntes i moltes altres em neguiteixen des de fa temps ja perquè amb els anys que porto en aquest món professional, del que sí que me n’he adonat, és del gran desgavell que hi ha en el sector, de la gran quantitat de veus que clamen en el desert, i del gran grau de feblesa, indefensió i manca de solidaritat a la que estem sotmesos tots plegats. I a més, s’han creat dins del món del teatre com a la resta de la societat grans diferències, els rics i els pobres. Els polítics han passat de parlar d’indústries culturals a parlar d’empreses culturals, i ara ens parlen d’emprenedoria i altres entelèquies similars, inintel•ligibles i enganyoses, i la veritat és que la realitat cada cop és més dura per a tots i cada cop estem més esmicolats en lloc de presentar un front comú. Vull continuar creient però que el teatre és més que una distracció, és quelcom més que espectacle o show business, és com deia aquell francès, o hauria de ser, un bé d’utilitat pública. És clar que això no és més que un somni davant del panorama actual, un miratge, o una al•lucinació personal.
Jo, com sempre he fet, diumenge que ve aniré a votar. Però no sé a qui, encara. Sí que sé a qui no votaré. No he sentit parlar a ningú, i menys encara a cap polític, sobre la independència del teatre, teatre independent és el que vaig fer quan vaig començar i que continuo fent encara ara, llàstima però que ara és sense aquell esperit compartit i sense aquella esperança col•lectiva de canviar la societat amb la nostra contribució. Què hi farem, jo continuaré fotent-li si més no! Salut!
