Què ens passa sovint als actors?
Doncs que hem de treure la pedra que sobra perquè emergeixi el personatge. Som
portadors d'una multiplicitat de personatges
diferents perquè el nostre interior orgànic és força més complex que el d’una pedra.
Els actors que sempre representen
el mateix personatge pot ser perquè l’entorn els minimitza les possibilitats o
bé perquè ells no volen mostrar la imatge polièdrica del seu interior, o potser
també perquè ja els va bé mostrar sempre la mateixa cara. No m'agrada pensar
que hi pugui haver actors que el seu interior orgànic sigui tan pobre com
l’interior d’un bloc de pedra o potser és de lamentar que la seva voluntat
sigui la de mostrar únicament una sola cara de les múltiples possibles que posseeixen.
L'ideal per a mi, i no em sembla necessàriament
utòpic, seria que en cada procés creatiu es pogués descobrir una nova cara
d'aquest magnífic i complex poliedre interior de personatges del que disposem
els actors. Ara bé, el que sovint la realitat ens ofereix acostuma a ser ben
diferent d'aquest ideal. Quin actor no ha sentit, "no interpretis, sigues
tu mateix...", o bé, "d'on ho has tret això que fas?", o
"sigues natural, no interioritzis... no interpretis..."... En fi, per
sobreviure a l’exercici de la interpretació cal tenir clar quins són els teus
propis ideals. Com en tot, és clar!
