Fa
dies que circula per la xarxa una informació el contingut de la qual ja no es
troba disponible, perquè segons Facebook, està temporalment fora de servei,
perquè l’enllaç ja ha expirat o perquè no es tenen els permisos adequats per accedir-hi.
A fi de no ferir susceptibilitats i no generar cap polèmica inútil, d’aquesta
informació n’he retallat la part del cartell en la qual hi figuraven els noms i
les fotografies de 12 persones que segons deia la notícia s’enduen el 80% del
pressupost teatral de tot Catalunya. No es pot incriminar públicament mai a
ningú sense tenir-ne proves objectives a les mans i per això n’he extret la
part del cartell corresponent.
Bé, no sé si és cert que el 80% del pressupost teatral
de tot Catalunya recau només en dotze persones, —jo diria que n’hi ha algunes
més—, però siguin els que siguin, el que caldria avaluar és si aquestes
persones ocupen també el 80% d’aquests recursos d’una forma òptimament justa i
distributiva ja que si així fos, no caldria posar-se les mans al cap, ni
imaginar-se’n qualsevol mala sospita i menys encara fer-ne responsable a ningú
de la bona o mala salut teatral del nostre país. Tant de bo aquest 80% dels
recursos públics servís per generar activitat a un tant per cent elevat dels
professionals implicats en totes les creacions que aquests recursos promouen. Però,
no és així.
Quan no estàvem en crisi, el teatre ja ho estava en
crisi, el teatre sempre està en crisi en una societat del model que tenim. Ara
però, els que sempre ens estem queixant, encara tenim menys veu que mai. Ara
els toca queixar-se també a aquests 12 o els que siguin, ja que els recursos
que reben també els minven, ja sigui perquè els retallen o perquè se’ls apuja l’IVA.
Sí, això també és una injustícia realment. És injust que alguns s’hagin
d’estrènyer el cinturó, però continua sent injust i ho és més encara que els
que mai no han tingut massa feina o perspectives, continuïn sense tenir-ne i
amb menys expectatives que mai.
És greu que la crisi econòmica afecti la indústria
teatral, les empreses teatrals, les iniciatives teatrals, les institucions
teatrals, les companyies, els grups, els professionals, el públic, els serveis,
en definitiva les persones. Siguem romàntics —jo em dic a mi mateix—, el
teatre, no morirà mai, sempre que hi hagi una història que explicar, una
persona amb ganes d’explicar-la i una altra amb ganes d’escoltar-la. Però
aquest és el greu problema actual, aquesta és la crisi que també em preocupa.
Hi ha moltes, massa coses per explicar, més que mai, però per poder fer-ho hi
ha d’haver el lloc, les persones que ho facin i les persones que ho escoltin. I
això és clar, no té res a veure ni amb els caixets dels artistes, ni amb els
preus de les entrades, ni amb els sistemes públics i privats de producció, ni
directament amb els diners ni els recursos que s’hi ha d’esmerçar. Els que ens
falta al meu entendre és bàsicament, voluntat, compromís i il·lusió per canviar
la situació que ens desplau per una nova realitat. Somiar sobretot.
