A una iniciativa tan bona com la que ha escomès l’actor Paco León en quan a la distribució amb la seva òpera prima cinematogràfica com a director amb la pel·lícula Carmina o revienta (El Periódico de Catalunya) sembla que li han sorgit uns bons entrebancs amb les últimes mesures econòmiques preses contra la cultura. Cito aquest tema com exemple perquè per fer macroanàlisis mai m’he sentit ben preparat i sí que en canvi quan intento reflexionar sobre temes senzills i propers i després els extrapolo, en moltes ocasions la reflexió em serveix per posicionar-me més objectivament dins del context general i especialment desastrós, com el que tenim en aquests moments.
Diu el ministre d’economia que hi ha molt escamotejament de l’IVA, i amb aquesta lògica, l’únic que se li passa pel cap és augmentar-lo. Això sí, els grans defraudadors, amnistiats! —Si fa poc el lampista et preguntava si la feineta que t’havia fet la volies pagar amb l’iva o sense, imagineu-vos ara amb l’augment, el lampista ja ni t’ho preguntarà, es passarà l’iva pel forro! Amb els llibres impresos sembla que hi ha sort perquè no se n’incrementa l’impost, però no amb les edicions digitals que sí que s’augmenta, sort que el ministre va dir que incentivaria a les editorials amb les seves edicions digitals.
I en aquest tema de l’increment de l’iva en la cultura és on el company Paco León i molts altres com ell en podem sortir força perjudicats. Avui dia que tant es parla d’emprenedoria, davant dels casos com aquest que són molts, n’hi ha per llançar el barret al foc.
I és trist que en aquest panorama de greuges a la cultura en majúscula, —o de greuges majúsculs a la cultura—, el que menys falta ens fa però, és que de capdavanters i abanderats permolta raó que tinguin se’ns hi posin alguns que mai han estat agreujats i ara se senten tocats pel crostó. L’increment d’impostos ens afecta a tots i empobreix més encara als que menys tenen que són la majoria, i cap tracte de favor de les institucions s’ha de continuar donant a ningú i menys encara als que sempre han gaudit d’aquests privilegis. Per això, sempre he cregut que tothom té dret a queixar-se, no en sóc pas detractor de la cultura de la queixa, sempre i quan sigui plenament fonamentada. No vivim pas en una societat on la justicia distributiva tingui en general una bona aplicació.
Però, si entre tots plegats, tots, els més afavorits i els menys afavorits, no fem una pinya contundent davant d’aquestes polítiques exterminadores, la cultura deixarà de poder ser mai més considerada com utòpicament molts desitjaríem —un bé comú d’utilitat pública. I òbviament el teatre no podrà mai deixar-se de considerar un bé cultural en qualsevol de les seves múltiples manifestacions. Anem doncs en compte, companys!
