.jpg)
No diré ni el
teatre ni l’obra que vaig veure perquè no és el cas que em motiva aquesta nova
entrada. Això sí, el que conto a continuació és autèntic i va ser en un teatre on
encara avui s’està representant l’obra que vaig veure i que sembla que té un
gran èxit. Qualsevol èxit teatral el celebro sempre, malgrat a mi en aquest cas
la representació excessivament llarga em va avorrir lleugerament. La meva
reflexió ja l’he feta fa uns quants dies, ho he fet en veu alta, i en repetides
ocasions, fins el punt que de tant repetir-la fins i tot potser m’he pogut fer
una mica pesat i reiteratiu. Aquí van els fets.
A les butaques de
davant meu hi havia una parelleta jove que van captar la meva atenció, potser
em vaig fixar amb ells perquè el que passava en escena no era prou distret, o potser
perquè em va caure l’atenció per qualsevol altra raó, no ho sé. Potser a ells els
passava el mateix que em passava a mi, no paraven l’atenció al que estava passant
en escena, però el cert és que no paraven de fer-se comentaris a cau d’orella,
no sé si de l’obra o bé no volien perdre el temps i l’aprofitaven festejant.
Això va passar bàsicament durant la segona part de l’espectacle, cap al final.
La primera part ja havia durat més d’una hora i mitja i la segona també anava
per aquest camí. Quan devia faltar poc per acabar l’espectacle, el xicot va
deixar de festejar i va agafar el seu telèfon i sense més ni més va començar a
interactuar amb ell. No sé si mirant la missatgeria que tenia o navegant, però
el cert és que va estar una bona estona ben distret, i jo també és clar, jo
tenia dues feines, mirar l’obra i mirar al jove internauta, ell només en tenia
una, el seu mòbil. Doncs bé, tot s’acaba, i la segona part de l’obra, més o
menys igual que la primera de durada també es va acabar. I aquí ve el motiu
bàsic de la meva reflexió. Quan es va acabar l’obra, el xicot de la butaca del
davant que havia estat manipulant el seu mòbil, va ser dels primers que es van
aixecar per aplaudir i ovacionar la representació que ell teòricament acabava
de veure. I dic teòricament perquè havia estat més distret encara del que podia
haver estat jo. Ho vaig trobar al·lucinant.
.jpg)
Quin públic
tenim? Aplaudia perquè li havia agradat aquell drama que ni la seva resolució li
havia captat mínimament l’atenció? Aplaudia i es posava dret per manifestar el
molt que li havia agradat, o potser perquè finalment la representació ja s’havia
acabat i estava cansat d’estar assegut?
En fi, a mi, això
em desagrada força, i si m’ho miro com actor em deprimeix pensar que hi ha un
públic que s’entusiasma pel nostre treball quan no és ni capaç de parar-li l’atenció
mínima. Tinc fe en creure que això ha estat un cas aïllat. Però de totes
maneres em continua preocupant el públic d’avui dia. On som i a on hem arribat?
