M’avoquen a aquesta
reflexió algunes de les dades i punts de vista que va citar en Guillem Jordi
Graells l’altre dia a la conferència sobre el teatre i l’avarícia que va fer al
Teatre Museu El Rei de la Màgia de Barcelona.
Les escasses quantitats
que es dediquen en aquest país a la cultura i el malament que es reparteixen. Repartir-se la misèria i barallar-se és el que aconsegueixen de la
gent que rep aquests ajuts per tirar endavant qualsevol projecte. I a sobre, el
‘sistema’ ha aconseguit que qualsevol mena de front comú antagònic desaparegui.
S’ha aconseguit la desfeta total, tothom contra tothom. El triomf de
l’individualisme a base d’allò tan vell del —divideix i venceràs. Estem
socialment esmicolats i creient que cadascú solament ha d’estirar del seu propi
carro pensant que ningú l’ajudarà. Quin mal final o quin mal punt de partida
per a qualsevol acció col·lectiva, renoi!
Si els pressupostos públics
en molts sectors són insuficients sense les retallades, què hauran de fer els
sectors com la cultura? Em vénen al cap algunes solucions per al teatre:
Solució (derrotista i/o
cínica): Que la immensa majoria de creadors continuï amb la seva autoexplotació
presentant una oferta darrera l’altre a l’espera que algun dia soni la flauta i
així poder anar facilitant a les estadístiques oficials que el teixit creatiu
del país gosa d’una boníssima salut. Solució (activista): Que els creadors no
presentin cap més producció sense que hi hagin les mínimes garanties de
rendibilitat cultural i econòmica. És clar que això implicaria, rebaixar
l’oferta, consolidar mercat, estabilitzar treball. Solució (ideològica distributiva): Repartir bé
la ‘misèria’ de forma que ningú es pugui creure ni que ha tingut més sort ni
que la seva proposta es millor que la de l’altre. Solució (utòpica):
Instar als polítics a fer que la cultura sigui considerada un bé comú i
de primera necessitat, i començar de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada