La puerta abierta, Reflexiones sobre la interpretación y el teatro, de Peter Brook (Alba Editorial)
És una cita del llibre de reflexions del mestre Peter Brook. Aquesta cita és una de les moltes que ara em serveix per reflexionar d’aquest llibre petitet però ple de temes per a la reflexió igual que passa amb L’espai buit del mateix autor del que sempre et venen coses que et queden a la memòria. És curiós que només els títols d’ambdós llibres ja diuen molt del seu contingut —espai buit, porta oberta— mots lèxicament afins a l’argot teatral més proper.
Vaig a la cita: —El veritable actor, diu; és a dir, que hi ha actors que són veritables i n’hi ha que no ho són!? —L’autèntica llibertat, continua dient; és a dir, que hi ha llibertats que no són autèntiques!? I acaba dient, —el que procedeix de l’exterior i el que surt de dintre formen una perfecta combinació; és a dir, el que hi ha a l’entorn de l’actor i els valors que té l’actor dintre seu configuren la combinació perfecte per a la consecució de la fita desitjada, vaja!, sembla senzill, oi?
Després d’aquesta meva petita divagació —no en diré pas anàlisi, ja que això correspon a persones més racionals que jo— no em sembla difícil d’entendre la tesi motiu de reflexió d’aquesta cita, però algunes preguntes i dubtes m’assalten tot seguit.
Per a mi, d’actors n’hi ha de tota mena, com a tot arreu, és clar! El que m’ha fet pensar aquesta cita és que hi pugui haver actors que no són veritables, és a dir, actors que fan d’actor però que no ho són. Ai, cony! I també parla de llibertats que no són autèntiques, sí, sí, també n’hi ha un fotimer! Respecte a l’autèntica llibertat també caldria matisar que aconseguir-la no és tan sols una qüestió fàcil ni aleatòria, per aconseguir la llibertat autèntica s’ha de lluitar, ja sigui en l’exercici de la interpretació o en qualsevol altra desenvolupament de l’activitat humana. No està actualment l’entorn del món de la creació carregat d’estímuls exteriors que ajudin a combinar de manera satisfactòria amb el que interiorment podem aportar per aconseguir amb aquesta pràctica unes mínimes quotes d’autèntica llibertat.
No, no és senzill, és força complex poder arribar a la catarsi que ens proposa la cita. Crec però que tan sols una actitud sincera en la pràctica de qualsevol activitat —en el nostre cas, la interpretació— ens pot conduir si més no a la recerca per a la consecució de petites dosis d’autèntica llibertat. Tant de bo que d’‘aquesta porta’ oberta que ens ofereix el mestre Peter Brook en podéssim extreure noves esperances. A mi, si més no, em serveix per continuar fotent-li canya al meu desassosseg com a ciutadà indignat que sóc.
