Alternatives?, continuar fotent-li!

Theatre Paradok

No vull reflexionar sobre les tres darreres obres que he vist, sinó sobre els espais en els que les he vist. El Círcol Maldà, la Sala Beckett i la Sala Atrium. I com aquestes sales, n’hi ha un fotimer, no cal que les enumeri pas, algunes són a la cartellera, d’altres ni això.

Entenc a qui l’hi agrada la proximitat, tant si és espectador com si és intèrpret. Entenc també que en l’època en què vivim els recursos siguin cada cop més minsos i els creadors hagin de cercar la sostenibilitat econòmica per tirar endavant. Entenc els esforços que molts fan per obrir aquests espais per al teatre en una societat en la que paradoxalment tenim un mercat que només té oferta, però que no té demanda (el teatre en el nostre país no té la consideració de servei públic tal com la definia en Jean Vilar). Entenc que a l’administració pública ja li vagi bé de mantenir aquests petits aparadors per a la creativitat per al seu propi benefici polític i per fer-nos creure que ajuden als creadors. Entenc que els creadors no puguin deixar de practicar el seu ofici, i que continuïn emplenant d’espectacles aquests espais encara que no vegin ni un euro la major part de vegades. Entenc que generalment el que es promociona avui dia és l’espectacle comercial i de simple entreteniment. Entenc que siguin —pocs els creadors escollits— i que aquests gaudeixin del que reben per la sort d’haver-ho estat. Entenc, però no ho comparteixo, que hi hagi cops de colze a tort i a dret on hi resta encara una mica de pastís.

La veritat és que entenc massa coses, i no vull acabar dient “no entenc res de res!”, sinó que veient com està el panorama general, dic, —no, no m’estranya que amb aquests pila de petits aparadors per a la creació com són totes aquestes petites sales, els administradors ja en tinguin ben bé prou i que fins i tot alguns creguin que n’hi ha masses.

Amb tot però, el que no entenc, són moltes més coses encara que les que entenc.

No entenc perquè hi ha tants i tants muntatges condemnats a ser vistos solament en mostres i festivals i que després desapareixen del mercat potencial, i moren, amb la pèrdua de l’esforç econòmic i humà que això significa. No entenc perquè no hi ha cap iniciativa o moviment col·lectiu de cara a que això no passi i a posar-hi remei. No entenc perquè alguns ensopeguem tantes i tantes vegades en la mateixa pedra.

El que sí és cert però, és que els grups i les companyies que presenten espectacles en aquests espais escènics no hi ha manera que aconsegueixin —malgrat s’ompli l’aforament de la sala— unes compensacions econòmiques mínimes i satisfactòries

I tot i així, amb l’experiència acumulada amb tants anys de ‘llibertat i democràcia’, els creadors, infatigables, continuaran després d’una, i d’una altra, i així successivament emprenent iniciatives artístiques per continuar avançant i practicant el seu ofici que és el que per a ells té ple sentit.

És, evidentment irracional aquest espècimen d’individu que anomenem creador, oi?... ja sigui artista, intèrpret, músic, ballarí, etc. etc. etc... però què hi farem!

El cert és que davant del panorama apocalíptic que molts mitjans ens ofereixen de la situació general del món, tot el que acabo d’explicitar sobre el que entenc o que no entenc és “pecata minuta” evidentment. El que realment a mi em preocupa és que aquesta crisi que anomenen ‘sistèmica’ acabi malmetent el talent i l’empenta que sempre ha caracteritzat als creadors de veritat, i que els factòtums de la crisi, el que estan fent d’una forma quotidiana, és menystenir-los si no són afins als seus pseudoprincipis artístics i culturalistes que obeeixen més que res a criteris estríctament economicistes.