Les dues en teatres públics. Al
TNC el musical
El crim de lord Arthur Savile d’
EGOS, i
Penumbra al
Lliure l’última d’
ANIMALARIO. Dos muntatges de dues companyies que no són precisament les companyies estables d’aquests teatres. Aquests teatres públics no en tenen de companyies estables perquè els polítics d’aquest país mai n’han volgut tenir i potser a molts professionals també els va bé aquesta desestructuració del sector. Amb els temps que corren de desguàs i estisorada molt em temo que no veurem res esperançador en aquest sentit que ens pugui fer albirar bones esperances a tots aquells que des de sempre hem enyorat el model de companyies estables com a base d’un funcionament constructiu del teatre al nostre país. Això sí, tant EGOS com ANIMALARIO són uns clars exemples d’unes companyies d’èxit basades en el funcionament de companyia estable. Privades, però estables, mal els hi pesi als detractors d’aquest model de funcionament. Jo sempre he cregut que un equip estable és el que dóna uns bons resultats i d’exemples no ens en falten ja que els equips que acumulen èxits en el nostre país acostumen a ser uns equips que porten anys treballant plegats. Si pensem en companyies d’èxit o en directors d’èxit constatarem que són equips formats no per a un muntatge en concret sinó que ja porten treballant en equip des de fa temps. Són companyies estables de la mateixa manera que són parelles de fet aquells que porten una convivència malgrat no hagin contret cap mena de vincle legal o religiós. Això és el que passa en aquest nostre país, hi ha companyies estables no reconegudes per l’administració. Són les “males companyies” de l’administració, —les companyies de les quals l’administració se n’aprofita—, i que de ben segur que no sempre hi ha reciprocitat de beneficis. EGOS, una companyia nascuda d’una promoció de l’Institut del Teatre. ANIMALARIO constituïda bàsicament per membres mediàtics que fa anys que van desenvolupant una línia dramatúrgica i estètica molt concreta i encertada. Els treballs d’ambdues companyies, tant aquests dos últims com els anteriors, es caracteritzen per tenir una força que neix de la cohesió dels respectius equips de treball. És indubtable que han aconseguit crear-nos als espectadors una expectativa difícil de decebre’ns. En aquesta ocasió però, els d’EGOS els hagués preferit veure en un lloc més reduït, la sala gran del TNC necessita més de sis actors i vuit músics per emplenar l’espai, gairebé em sembla una traïdoria haver-los fet fer un espectacle en aquesta esplanada que és l’escenari d’aquesta sala, n’haguessin tingut prou utilitzant la corbata de l’escenari amb el teló tirat o fer-los utilitzar un espai més petitó i sense micròfons, el seu treball arribaria de ben segur en millors condicions. Els d’ANIMALARIO han canviat el xip, però crec que continuen representant el seu ideari col·lectiu, més íntim i profund en aquesta ocasió encara que menys social. Expliciten les seves pors i ens les han fet escoltar la mar de bé. Certament, prefereixo experiències teatrals com aquestes dues més que d’altres més espectaculars però buides d’estètica i continguts. Potser encara haurem de donar gràcies a la crisi econòmica que de ben segur que propiciarà poder veure menys desplegament de recursos en ares d’un desenvolupament creatiu més agosarat. Jo, ho desitjaria, la veritat!
