El pseudoentusiame per la intranscendència

Les darreres vegades que he anat al teatre han estat satisfactòries, ho confesso i me n’alegro. El misantrop al TNC i Pedra de tartera al Romea. Ahir però vaig quedar una mica decebut, Días estupendos a la Villarroel. Un bon treball, ben interpretat, un decorat molt bonic i espectacular, una bona direcció i interpretació, tot molt àgil, divertit, vaig passar una bona estona... —alguns la van passar més bé que jo evidentment, avui dia hi ha una necessitat creixent de pseudoentusiasme que no acabo de comprendre... però... d’on em ve la petita decepció? Després de reflexionar una mica, —no massa, eh!—, m’adono que aquest muntatge és com molts dels productes que es fan per la tele, —passa-t’ho bé una estona... i a una altra cosa! No ho sé... potser és que no m’agrada massa la intranscendència als escenaris, potser és que no m’agrada que agradi tant al públic la intranscendència, o potser... perquè sóc un transcendentalista irredempt... no ho sé... Bé, bé, sí que ho sé! M’explico. Teatre ho és tot, allò transcendent i allò intranscendent, però si a mi em deixessin triar jo preferiria —tal i com estan les coses a la nostra societat— que primés l’escenari com a plataforma d’alguna cosa més que la mera distracció. Que hi ha moltes coses a dir importants i que també són divertides, i que cal continuar dient-les, i que cada dia són més necessàries, i que si ens oblidem de les nostres responsabilitats com a professionals i com a ciutadans acabarem fent el ruc, fent només el que interessa al sistema, que aquest està molt sòlidament muntat malgrat estigui mancat de l’esperit no comercial que el teatre també necessita, sí, i potser avui més que mai. D’això sí que n’estic segur.