Ja podem anar-nos indignant ja!, mentre a la nostra professió continuïn existint cada vegada més odis irreprimibles i es continuïn atorgant des del poder parcel·les per a la pràctica de l’absolutisme, i no es protegeixin ni es deixin aflorar les emergències creatives anònimes, repeteixo, ja podem anar-nos indignant ja!
Aquest pessimisme que manifesto em ve de la lectura d’una polèmica que he llegit a la secció TEMAS de la revista ARTEZBLAI. Us recomano llegir-les. Són dos articles: Carta de Leo Bassi a Albert Boadella (LUNES, 16 DE MAYO DE 2011) i Carta de respuesta de Albert Boadella a Leo Bassi (MARTES, 24 DE MAYO DE 2011).
No creieu però, i ho dic molt en general, que ja n’hi ha prou de picabaralles personalistes que l’únic que aconsegueixen és continuar entronitzant els egos dels picabarallants? És molt romàntic per la meva part pensar que tots hem d’anar a una. Però és l’única manera que hi ha hagut sempre per canviar qualsevol cosa i aquestes pseudopolèmiques no ajuden gens ni mica a sortir-nos de l’atzucac al que som condemnats la majoria.
Justament fa ben poc, quan sentia les anàlisis de les recents eleccions municipals, a la pregunta de quin era l’alcalde que hom hagués desitjat o que desitjaria, no vaig sentir a ningú que parlés del de Zalamea o del de Fuente Ovejuna que en són o podrien ser-ne si més no metafòricament els més paradigmàtics.
Jo no em posaré de part de cap dels dos bufons de la polèmica sorgida a ARTEZ, perquè em semblaria contribuir a una baralla de reines innecessària i infecunda. Per a mi els bufons que m’interessen són els que descriu el gran mestre Michel de Ghelderode, en obres com Escorial, L’escola dels bufons o La balada del Gran Macabre. Bufons de la ficció, bufons que cal interpretar a l'escenari, que no cal assumir-los a la vida. Són per a l'escena per al teatre, no per amagar-nos-hi al darrere. Salut, bufons i bufones!
