Les eleccions que s’acaben de realitzar aquest 22 M m’han fet pensar una altra vegada en la novel·la de Saramago que vaig llegir en castellà titulada Ensayo sobre la lucidez que parla d’unes eleccions en una ciutat en les quals la majoria decideix votar en blanc. El govern davant d’això decreta repetir les eleccions una setmana després i el vot en blanc augmenta fins el vuitanta-tres per cent, aleshores el govern opta per decretar mesures autoritàries, repressives i fins i tot il·legals. La novel·la és una reflexió sobre el sistema democràtic i les actituds dels governants davant d’una possible revolució pacífica d’un poble cansat de la politiqueria de les eleccions que legitimen la democràcia.
No és el mateix un vot en blanc que una abstenció evidentment, però l’abstenció és la gran guanyadora del nostre sistema democràtic perquè ha ratllat el cinquanta per cent del cens electoral. És realment patètic —almenys a mi m’ho sembla— sentir que els guanyadors que sempre són menys del cinquanta per cent del cinquanta per cent restant (que serien el 25% del cens) diguin que són els que representen la voluntat del poble i gosin fer el que els dóna la gana perquè tenen el que s’anomena la majoria absoluta. Em sembla realment una perversió del sistema. Benvingut doncs l’incipient moviment 15 M.
La meva reflexió però, apunta cap al sector en el que sóc implicat evidentment. No puc fer més que preguntar-me si passa el mateix en els òrgans de govern de la cultura del nostre país. Són com a màxim el 25% d’escollits els que decideixen sobre el 75% de la població restant?
Tant de bo fos així, jo ja ho signaria, encara ens quedaria un espai per a l’esperança, oi?
