Així era com ell definia l’associació d’actors que ell va presidir durant vuit anys. Tres potes, una professional, una sindical i una cultural. Era en les tres vessants que l’entitat i els associats havien d’estar compromesos. Ell va ser el que va impulsar que l’associació tingués un mitjà de comunicació. Ell va ser el que va introduir a la televisió catalana la categoria professional de figurant. Ell va ser el que per ètica va dimitir de la junta de l’associació perquè va crear una companyia pròpia. Ell va ser qui va deixar fer i va impulsar moltes activitats com els convenis laborals, la guia d’actors o les festes de l’espectacle entre altres.
La relació que vaig tenir amb ell sempre va ser més que cordial, malgrat no haver treballat mai amb ell en un escenari que això sempre crea uns vincles característics en el nostre ofici, —sí que ho vaig fer amb els seus fills el Tito i la Mònica i el seus nebots el Kike i l’Eva. Sempre li agrairé el suport que en els darrers anys em va donar i també com a testimoni sincer i veraç en el judici que vaig haver de posar per defensar-me de l’injust acomiadament improcedent —com va determinar finalment la sentència— que havia comès contra mi l’associació després d’haver-hi dedicat de tot cor més de vint-i-un anys.
Se’l titlla de patriarca de tota una nissaga de gent de teatre, i aquesta connotació no és afortunadament encertada al meu parer. Crec que ell tenia un fort sentit del concepte família, n’era segurament el seu líder natural i així es mostrava, però no pas a la manera atàvica i consanguínia solament, sinó des d’un punt de vista comunista de la societat, que s’hi pot o no estar d’acord evidentment, però que a mi em sembla un posicionament honorabilíssim més que respectable i admirable a la vegada. Però aquesta manera de pensar, es paga evidentment en aquesta nostra societat ‘tan democràtica’ on les famílies —que com les meigues d’haver-les haylas— que detenten el poder i els diners han de ser simplement d’interessos mercantils, no s’ha de compartir, simplement s’ha de repartir, i com...? No, no continuo per aquí...
Acabo d’escriure aquesta entrada tot tornant de l’acomiadament que se li ha fet al tanatori i en el que han quedat evidents els trets de la seva personalitat i humanisme tant per la quantitat de gent que hi havia com per la cerimònia que se li ha fet, em faig partícip d’un comentari que he sentit, “no ha estat una cerimònia trista, ha estat divertida.”
Gràcies Alfred pel teu llegat, per la comoditat que ens has ofert sent al teu entorn, gràcies!
