Mausoleus

Això de la sagrada família —l’edifici, em refereixo—, m’ha fet pensar en l’edifici del teatre nacional. Crec que a tots aquells que els feia i els fa gràcia disposar d’aquests mausoleus, són aquells qui hi oficien i o hi actuen o que volen fer-ho i sobretot els que en el present hi participen vívament com a oficiants i o com a feligresos també. Els altres ciutadans, ja siguin creients i o aficionats a les litúrgies i o a les dramatúrgies que s’hi realitzen, —i que de vegades hi van, que hi anem, amb devoció i afició dissimulades, o per compromís o per curiositat malsana, no en diguem pas xafarderia—, doncs dic, que als altres ciutadans tant se’ns en foten aquests edificis tant magnificents. Si hi són, bé, i si no hi són, també. El que ens importa a alguns ciutadans a part de què sigui bonica o no la ciutat en què vivim és que sigui habitable en el sentit més ampli de la paraula. Sense necessitat d’estadístiques, es pot afirmar que d’esglésies n’hi ha unes quantes més que de teatres i això que segurament són, excepte per festes, tan buides unes com els altres. Les esglèsies mai s’enderroquen però els teatres en cau un darrera l’altre, excepte els de l’època grega que els reconstrueixen si en troben algun en estat deplorable. El que és evident però, és que si tenim aquestes noves seus tan esplendoroses, la sagrada família i el teatre nacional entre altres, és perquè als manaires i als potentats els interessa, per disposar d’un prestigi incomprensible pel ciutadà mitjà, i sobretot, per poder-ne treure rendiments socials i encara que aquests no siguin mai econòmics. A les esglésies ja fa molt temps que no hi vaig a pregar. Les visito, és clar, quan exerceixo de turista, i m’agraden més quan més antigues són, com els teatres que quant més antics més devoció m’inspiren pel munt de comèdies i comediants que hi poden haver arribat a fer la seva feina, el record dels antecessors, els comediants i els espectadors que hi han pogut passar m’inspiren com una reverència mística. La polèmica que generalment sorgeix sobre aquests mausoleus és un tema artificial i recurrent i s’inicia per tapar polèmiques més conflictives i més de base. Els creients necessiten catedrals? El teatre necessita mausoleus? En realitat es pot pregar o fer teatre a qualsevol lloc, mai no han calgut grans teatres ni esglésies per fer-ho. De ben segur que si hi són, i per això els titllo de mausoleus, és perquè sempre hi ha hagut éssers humans vanitosos que els necessiten per deixar la seva petjada per a la posteritat. Malauradament, els que han fet avançar la nostra civilització no són especialment aquesta mena de constructors, sinó els que ‘estimen’ tant al déu en el que creuen com a l’art que practiquen, que no és més que la saba més important perquè la vida continuï fluint cap a l'esdevenidor.