DEBATARTS
Una altra vegada… Ja hi som.. Són els de sempre… No fan més que queixar-se… Mai en tenen prou… Sí, creu-te’ls...! Que no veus per on van…? D’entrada, no donen ni la cara…! Això s’està polititzant… Qui en traurà partit…? No em crec res ni a ningú… Vés a saber qui ho està instrumentalitzant tot això… Seran quatre gats… Els que no han pogut sucar encara… Insatisfets… Són els perdedors de sempre…
Seria bo començar un debat en aquesta primera dècada del s.XXI que ara s’acaba perquè em sembla que és tant necessari o més com un segle enrere ho era. El vers de Martí Pol en aquest nostre país no perd mai la vigència “…tot està per fer… i tot és possible”. És molt, però que molt difícil avui dia creure en l’esperança que el poeta tenia en les persones d’aquest nostre país perquè creia encara que —tot és possible. No obstant aquest pessimisme col·lectiu subjacent que gaudim en molts dels estrats socials, jo continuo pensant que hem de continuar intentant-ho. La professió a la que hi dediquen tants esforços, tanta gent, ha de dignificar-se, no pot ser que a aquestes alçades puguin viure tant pocs de practicar el seu ofici. Com tampoc pot ser que que ens importi tant poc disposar d’una dramatúrgia pròpia clàssica i contemporània. Bàsicament són aquestes dues coses les que em preocupen, des de sempre, la dignitat professional i el país. En síntesi, les nostres principals mancances crec que són: el dret al treball i la cultura com a necessitat de primer ordre.
Som-hi, doncs!?
