Ja hi som! L’inici de la temporada. La sensació de què hem de tornar a començar. Aquesta sensació, aquest plantejament m’ha pertorbat sempre. L’inici. S’ha de començar allò que encara no havíem acabat, potser? En aquest ofici mai s’acaba res, no és possible. Continuar no és començar. Començar no ha d’implicar l’oblit del que s’ha fet, tot al contrari. Però tot sembla que ha de tenir una data d’inici i una data de termini. Així és la vida, és clar. Diuen! Però jo no ho acabo mai de pair. Periòdicament hem d’anar fent balanç, recompte. Dades i números positius formulats com a negatius i a la inversa dades i números negatius formulats com a positius. S’ha de mirar endavant. Diuen! Mai no sembla que hàgim d’anar fent en el present res conscientment, ni la responsabilitat del dia a dia, sempre l’avaluació en passat i amb molt bones i pretèrites intencions que esdevenen sempre falses degut a aquests plantejaments de revisió periòdica. És la nostra cultura judeocristiana o més aviat només la cristiana que tot ho perdona. Però som mortals, i sobretot aquells que se’n van de múltiples maneres, —que n’hi ha moltes d’anar-se’n, de desaparèixer! L’acte conscient de la nostra pròpia activitat no sembla que hagi de prevaler davant de cap conducta acceptablement establerta. El nostre sistema erràtic i insolidari està ben consolidat. Tornem-hi, és el mot de l’activitat que defineix als que encara volen tenir esperança. Deixar fer, deixar passar, el temps és el factor acomodatici conservador en què hi recauen multituds senceres. Hi ha coses que comencem una vegada i una altra i una altra i que encara no hem acabat ni acabarem mai segurament. Activitats conductuals que no podem deixar de practicar, així és la manera de ser dels esperançats irredempts. Som-hi doncs! Aquí tenim la nova temporada! El taló que no sigui barrat sisplau!
d’agost 31, 2010
Aixecar el teló, sense barrar el taló
Ja hi som! L’inici de la temporada. La sensació de què hem de tornar a començar. Aquesta sensació, aquest plantejament m’ha pertorbat sempre. L’inici. S’ha de començar allò que encara no havíem acabat, potser? En aquest ofici mai s’acaba res, no és possible. Continuar no és començar. Començar no ha d’implicar l’oblit del que s’ha fet, tot al contrari. Però tot sembla que ha de tenir una data d’inici i una data de termini. Així és la vida, és clar. Diuen! Però jo no ho acabo mai de pair. Periòdicament hem d’anar fent balanç, recompte. Dades i números positius formulats com a negatius i a la inversa dades i números negatius formulats com a positius. S’ha de mirar endavant. Diuen! Mai no sembla que hàgim d’anar fent en el present res conscientment, ni la responsabilitat del dia a dia, sempre l’avaluació en passat i amb molt bones i pretèrites intencions que esdevenen sempre falses degut a aquests plantejaments de revisió periòdica. És la nostra cultura judeocristiana o més aviat només la cristiana que tot ho perdona. Però som mortals, i sobretot aquells que se’n van de múltiples maneres, —que n’hi ha moltes d’anar-se’n, de desaparèixer! L’acte conscient de la nostra pròpia activitat no sembla que hagi de prevaler davant de cap conducta acceptablement establerta. El nostre sistema erràtic i insolidari està ben consolidat. Tornem-hi, és el mot de l’activitat que defineix als que encara volen tenir esperança. Deixar fer, deixar passar, el temps és el factor acomodatici conservador en què hi recauen multituds senceres. Hi ha coses que comencem una vegada i una altra i una altra i que encara no hem acabat ni acabarem mai segurament. Activitats conductuals que no podem deixar de practicar, així és la manera de ser dels esperançats irredempts. Som-hi doncs! Aquí tenim la nova temporada! El taló que no sigui barrat sisplau!
