La fi del procés de la meva darrera experiència teatral va cloure ahir dimecres 7 d’abril de 2010 amb l’estrena al
Teatre del Raval de l’obra
Dotze homes sense pietat de Reginald Rose dirigida per l’Empar López. A part dels resultats que obtinguem, —que m’agradaria com sempre es desitja que siguin el més reeixits possible—, vull reflexionar una mica sobre el procés que ens ha conduït a aquesta estrena. Quan l’Empar em va trucar dient-me que comptava amb mi per un paper en aquesta obra li vaig confirmar molt ràpidament que podia comptar amb mi. En molt poques ocasions, poquíssimes, he rebutjat cap oferta. Generalment, en més o en menys grau, les ofertes que he rebut sempre m’han il·lusionat, des de sempre, des que m’he ficat en això de fer d’actor —que ja són anys ja!— des del teatre independent l’any 1969 i des del món professional a partir de 1974, o sigui 41 anys, gairebé res, sembla ahir…! En aquesta ocasió, el procés dels assaigs així com les relacions que s’han establert entre tots els que hi hem intervingut són altament positius. I això és una satisfacció molt important, perquè una companyia amb dotze actors és un col·lectiu força complex. S’ha acomplert el planning traçat que avui dia és una fita àrduament difícil d’aconseguir des de la producció teatral independent, i això per a mi és altament positiu també. Els resultats artístics i d’audiència ja els avaluarem si cal en un altre moment. Per a mi ha estat una altra injecció de saba teatral. Compartir i comunicar des de l’escenari una determinada història, continua sent per a mi una manera d’entendre l’ofici d’actor, i és el que no vull perdre de vista, i és el que en termes molt passats de moda vinc dient des de fa més de quaranta anys, —és el que em realitza.
CRÍTICA
