Novament una notícia em fa reflexionar. L’he llegida al newsletter de Sies.tv el dilluns, 28 de desembre de 2009, dia dels sants innocents, per cert! El titular és una frase de Jordi Pujol que diu així:
«És pràcticament impossible que les coses acabin bé» (respecte l'Estatut)
Ai mare! si el Jordi Pujol és tan poc optimista, què haurem de pensar els pessimistes? És clar que l’expresident es refereix a l’Estatut, no a la situació general, i de ben segur que no fa cap referència a la nostra situació en concret. Sortosament, en el món de la faràndula, la vida s’encara amb optimisme i alegria, què carai! S’ha d’ésser positiu, s’ha de mirar endavant, s’ha d’eradicar la cultura de la queixa... Si així ho fem, tenim de ben segur un futur amb un bri d’esperança, —què ens importa que els més reaccionaris s’hagin proveït d’un nou codi ètic, que els roucos-cavernaris cada dia tinguin més armes verbals per reforçar la seva paraideologia, que els que s’anomenen d’esquerres ja s’estiguin exhaurint i que els que ho són es mantinguin o els mantinguin en silenci...? Nosaltres sempre endavant, el nostre món faranduler (ep! no he dit ‘frauduler’ de frau, que s’hi assembla) el nostre món dic, continua removent-se lentament amb una activa i ben dispersa inquietud —per no quedar quallats a la superfície ni enganxats al fons de la caldera on es cou tot plegat, és clar…! o potser tot ja és massa cuit pel caliu xafogós que els polítics els han anat proporcionant als que sempre s’han sotmès, abans, i durant aquesta llarga transició encara inacabada. No hem de perdre l’esperança però, que si en algun moment, com ho fa l’expresident, ens toqués escriure les memòries reals de la faràndula d’aquesta ‘sempiterna transició’, de segur que encara tindríem coses a dir, i el desassossec que ens envairia al fer memòria no ens hauria d’enterbolir la ment. I tal com deien els antics, —els còmics em refereixo—, amb la interpretació de la ficció no hem de perdre la nostra capacitat d’ultrapassar i transcendir la realitat. El nostre ofici consisteix en una facultat innata, la de fer allò que tan sovint oblidem i que podria i hauria de qualificar-se com a pràctica artística. Aquesta és l’esperança, l’única potser, malgrat es cregui que és pràcticament impossible, la de que puguem continuar amb aquest intent, la de que no arribem a perdre la voluntat de reeixir les nostres accions, encara que només sigui en els pocs i breus instants que la pràctica de posar en peu la ficció ens brinda. Bon any!
