Arxiu del blog

de novembre 18, 2009

Visca el patuès

Aquesta entrada afegeix quatre matisos a l'article d'El Periòdico que reprodueixo a continuació:
«El Periódico de Catalunya (17/11/2009) SET X SET / Per un que violi el català... / Najat El Hachmi
Una violació és un acte que porta a terme una persona contra una altra que no hi està d’acord, que s’hi resisteix i que és dominada contra la seva voluntat. Una violació no serà mai, doncs, un acte que algú rep desitjosa (o desitjós) i predisposada. Jo no sé si la llengua catalana estaria molt a la defensiva amb Johan Cruyff, no sé si oposaria cap mena de resistència a la possible dominació per part de l’entrenador. Que no parli català pel motiu que sigui serà cosa seva i està en el seu dret de fer el que li doni la gana com qualsevol altra persona, però en qualsevol cas els arguments amb què defensa la seva postura dient que no vol violar el català són imprecisos. Preferiria que digués que no vol o no pot parlar català, i punt.
Jo, si fos la llengua catalana, crec que no em faria res que Cruyff em violés. De fet, tenint en compte la manera de parlar de molts catalanoparlants, diria que és una de les llengües que més es presta a ser invadida. M’atreviria a dir, fins i tot, que és una llengua a la qual li va tot: el sadomasoquisme (més masoca que sàdica, és clar), la sodomia i, si la forcen, fins i tot la pluja daurada amb la qual es veu sovint ruixada. Jo diria que la llengua catalana és una noia molt fàcil en aquest sentit: només que un no catalanoparlant l’empri una mica, dient ni que sigui un bon dia, a ella ja li han baixat les calces fins als turmells. ¿Quina violació pot patir, llavors, si és una llengua que a canvi d’una mica d’afecte s’ho deixa fer tot? Per això, Johan hauria d’haver buscat una altra metàfora.
També em resulta sospitós que violi cada dia la llengua castellana i que això no li sàpiga gens de greu. Potser és que aquesta sí que ofereix alguna mena de resistència o és que ho fa tanta gent, això de violar-la, que ja no li ve d’aquí. Em recorda aquells homes que tenen la dona-santa-mare a casa i a fora l’amant-puta. ¿És massa elevada la llengua catalana per violar-la? Si és així, li hem de donar les gràcies perquè deu voler dir que, si no diu ni una paraula en llengua catalana, no és perquè no li vingui de gust sinó perquè la respecta massa.»

Sí, noia sí, de violadors de llengües no ve d’un… d’aquests com el Cruyff n’hi ha un a cada cantonada, però només gent com ell s’autoetiqueta com a violador… és una llàstima que sense haver comès cap acte impúdic confessable, potser per un orgull malentès, no vulgui ni intentar parlar ni expressar-se amb una llengua que el seu recent càrrec li hauria d’exigir si més no moralment. Si algú se’n fot de com parla, pitjor per a ell, quan més gent s’esforci a parlar-la més riquesa compartirem tots plegat. Qui parla bé avui dia? Quin és l’estàndard? Quantes parles diferents hi ha de cada llengua? Visca el patuès de qualsevol indret, visca l’spainglish, el catañol, el castelan… visca el plurilingüísme, visca el món de la cultura global! Però mentre, i podem perdre’ns en divagacions, els violadors de veritat, els que  perpetren la seva fatxenderia insistentment, resten impunes, amagats, i no són pas aquests Cruyffs, els violadors de veritat no fan gala de cap mena de respecte a res que sigui mínimament humà i culte. Els veritables violadors no gosen ni intentar que la llengua els sedueixi, abans d’observar-la ja la volen posseir, i no per gaudir-ne sinó per sotmetre-la, per damnar-la, per exterminar-la, l’odien simplement per ser una llengua diferent a la seva, la menyspreen i la menystenen per ser una desconeguda que més que interès els produeix una insuportable pertorbació i odi a la vegada, per això la violen, per satisfer la seva pròpia impotència, com a manifestació del seu pobre i miserable enteniment, per enveja de no poder entendre ni estimar res del que els envolta d’una manera racional i humana. Els veritables violadors són bèsties irracionals que no han entès encara que qualsevol llengua ja sigui de petit o de gran abast no és més que la manifestació de la riquesa de la cultura d’una societat que lluita per esdevenir i formar part del patrimoni de la seva civilització.