Aquesta darrera setmana m’han colpit dues notícies. Dues reivindicacions puntuals que ens afecten a tots els que ens dediquem al món del teatre des d’un o altre vessant.
Una reivindicació, la de les companyies catalanes que tenen por de desaparèixer (El Periódico 30/10/09), i l’altra, la carta signada per un actor i una actriu (EL 2% DE LA VERGONYA) que circula per la xarxa i que he rebut a través del correu electrònic personal, i que em permeto penjar-la en aquest espai perquè qui no la conegui li pugui donar un cop d’ull.
Ambdues reivindicacions són per a reflexionar, perquè crec que són motiu de preocupació col·lectiva. On som? On hem anat a parar? Quin model està substituint la dinàmica de les companyies catalanes que els fa témer per la seva desaparició?
Les companyies catalanes que tenen por de desaparèixer no són altres que les històriques, les que encara aguanten, les que hi havia abans de la democràcia, i poques més d’altres. En tots aquests anys, i ja en fa un bon grapat des del 75, hi han hagut moltes companyies, moltíssimes, amb trajectòries de tota mena, que avui no poden tenir por perquè lamentablement ja han anat desapareixent, i no han deixat més que una traça difícil de rastrejar en una societat en la que ni la memòria històrica es reivindica amb unanimitat. És greu que això hagi passat, i més greu és encara que els que han aguantat d’una manera o altra, ara tinguin por de desaparèixer.
La por, jo mateix ho he dit en diverses ocasions, és el principal enemic de la llibertat, i és l’eina de destrucció més temible a la que ens hem d’afrontar per tirar endavant, individualment i col·lectiva . És l’arma de les forces reaccionàries, la voluntat de les quals només és el propi benefici i el fre i l’aturament de qualsevol activitat que serveixi per desenvolupar a l’individu i fer progressar en societat.
L’altre reivindicació, és la d’un actor i una actriu que han fet certs números sobre el Teatre Nacional de Catalunya i els han plantejat en un escrit. El tema del TNC és difícil d’escometre d’una manera oberta encara que tothom hi té coses a dir, i es diuen en passadissos i corredors, però un debat, qui es posa a organitzar-lo? Són aquests dos companys els que ara gosen parlar-ne d’una manera oberta, apel·lant al debat, a la participació. Som-hi, doncs? Tant de bo només fos el 2 % els que discrepen sobre les dades i les opinions emeses en aquest escrit. Si són tan pocs, per què hem de tenir por?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada