Cito a continuació uns fragments de la Crònica de la Gemma Tramullas a EL PERIÓDICO 08/09/09 referents a unes paraules de l’autora Yasmina Reza amb les quals em sento plenament identificat.
[…] «L’èxit no és una brúixola fiable. Hi ha programes de televisió i cantants detestables que tenen molt d’èxit i artistes excel·lents que no són gens coneguts». […] Pessimista esperançada, l’autora (Yasmina Reza) no va sentir desitjos de riure quan va reflexionar sobre el futur del teatre: «El teatre ja no forma part de la cultura de la gent jove. És un art molt fràgil, però no pot morir, perquè és etern i forma part de l’ésser humà». El seu discurs va continuar pel camí del pessimisme quan va apuntar que «el salvatgisme humà és il·limitat i la cultura no ens en protegeix» […]
Si aquestes paraules de la Yasmina Reza les diu un desconegut, un ‘no famós’ per exemple, són immediatament desqualificades per qualsevol contertulià positivista, amb l’afegitó a més, del corresponent alliçonament que el pessimisme no ens porta enlloc.
Jo, —que sóc pessimista i que molt sovint m’ho retreuen com a nefast— quan llegeixo coses com aquestes em sento exultant de joia. Sí, jo crec que voler veure el món d’una manera que no és la que es presenta davant dels nostres ulls és enganyós, i no suportar el pessimisme i els pessimistes té el perill d’abocar a qui així ho considera a una lamentable desqualificació, a un desassossec incontrolat que a la llarga el pot acabar transformant a qui ho profereix en un reaccionari impedit per avançar i per fer res per canviar aquest món, perquè acabarà negant que el desplau i que el neguiteja. Hi ha un positivisme artificiós que es practica avui només en pro de l’harmonia social que pot esdevenir nefast; i si no anem en compte, si només volem ser positius, podem acabar renunciant a qualsevol intent de transformar aquest món en un de millor. Jo sóc dels ha estat inscrit des de sempre al pessimisme amb esperança, i encara tinc ganes de continuar fotent-li, què voleu que us digui…!
