En memòria de Ricard Salvat

Al Ricard Salvat el vaig començar a conèixer la primera vegada que vaig treballar amb ell l’any 1982 en el muntatge d’EL PRÍNCEP D’HOMBURG de V. Kleist que es va fer al Grec i després al Romea. Recordo uns assaigs a l’antic Teatre de la Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia, on ara hi ha el TEATRENEU, assaigs llargs, amb molt de silenci, i amb tots els actors presents a l’assaig encara que no hi intervinguessin. Hi ha havia presents la Carme Serrallonga i la Rosa Victòria Gras que l’assessoraven lingüísticament i també altre gent que ara no recordo, això sí, hi havia força gent, tanta com n’hi ha en un plató en un rodatge... l’ambient respirava una mena de litúrgia, imposava, al menys jo ho recordo així. La meva primera intervenció en l’assaig la recordo com si es tractés d’un examen davant d’un tribunal; vaig sortir a escena sense ni preguntar-ho pel primer lloc on se’m va ocórrer i vaig avocar el meu parlament, tens, però el vaig deixar anar —amb inseguretat però amb certa fluïdesa— que demostrava si més no que l’havia preparat mínimament. Encara no sé si el va escoltar o si li va semblar bé o malament. Vaig aprendre més endavant, que la meva intervenció, a ell, si més no, no el va incomodar, i això ja ho podria considerar com una aprovació. Vaig tenir la sensació d’haver passat l’examen davant d’ell i del tribunal. Després vaig poder comprovar que amb el Ricard sempre és millor la relació actor-director que la relació alumne-professor que penso que és força més dura. Més tard, l’any 1985 vaig tornar a treballar amb ell en la versió castellana de l’URFAUST de Ghoete, que vam representar a Madrid i a Almagro.  Recordo la gran satisfacció del Ricard quan després de l’estrena a Madrid en el Templo de Devod, ens va venir a saludar “el viejo professor” Tierno Galván  que era l’Alcalde de Madrid en aquella època. Vaig col·laborar amb ell també a través de l’AIET de la Universitat de Barcelona en els muntatges L’HONOR PERDUT DE KATERINA BLOOM, d’H. Boll (1993), ELS COMEDIANTS, de Josep M. de Sagarra (1995), EL CADÀVER ENCERCLAT, de Kateb Yacine (1996), a la Gala Inaugural del VII. Festival Internacional de Pallassos de Cornellà (1996) i a EN LA ARDIENTE OSCURIDAD, d’Antonio Buero Vallejo (1996) que vam portar a Galícia, a Israel i a Mèxic. Com a responsable de la revista Entreacte (oct. 1988- gen. 2009) també he tingut una bona relació amb el Ricard, ja que ha col·laborat en múltiples ocasions (menys de les que m’hagués agradat que ho hagués fet), sobretot en l’època des que vam començar el 1988 fins el 1997. La relació amb ell, jo com a responsable de la publicació i ell com a col·laborador ha estat sempre impecable i molt cordial. La seva capacitat d’anàlisi, —que admiro—, sempre acostuma a treure espurnes que generen cremadisses a l’entorn del poc ignifugat, sensibler i insignificant món de la gent que forma part del teatre. “Inquietant” era una de les paraules que més li recordo haver sentit, segurament era la sensació que ell percebia després de les seves anàlisis. Inquietant, sí, inquietant és el món en el que ens has deixat. Gràcies per tot. Descansa en pau, Ricard.