Acabo de llegir a El Periódico d’avui que ets un dels grans que el fum s’endugué, ho sento Pepe, ha coincidit que he estat fora quan tu t’has mort i no he pogut assistir a cap condol ni a cap acomiadament, que per altra banda potser ni n’hi ha hagut, ja que tu, amb la teva potencial i creativa irreverència, que és una de les coses que més m’agrada del teu repertori, potser no has ni permès que se celebressin. Llàstima Pepe… tu te’n vas, però el fum es queda… i dic això en homenatge d’allò que deia aquell altra sonat com tu, el Capri, …l’amor se’n va, però ella es queda… deia, quan parlava de la qualitat efímera de l’amor... ella, elles, han estat fum per a tu, oi? Doncs aquí queden… desconsolades i efímeres per haver-te estimat segurament. No ens coneixíem gaire Pepe, però les poques vegades que vam coincidir vas ser un company de tracte planer i amable, com si fóssim amics de tota la vida. La lliçó professional que ens has donat, és la del comediant lliure i independent. Molts t’haurien d’envejar i intentar imitar-te ja que la incerta i dubtosa glòria la deuen alguns, més al diner públic que al producte del seu treball com tu ho has aconseguit durant la teva, llastimosament curta però intensa vida. Això és el que més m’ha agradat sempre del teu treball, que has omplert els teatres i també les teves butxaques amb la pràctica del teu ofici, i has fet riure i passar-s’ho bé a la gent, que no és poc! Bé, Pepe, com que no puc dedicar-te un espai important a l’Entreacte que he estat fent aquests vint-i-un anys darrers, valgui des d’aquí aquesta breu remembrança. Gràcies per tot. Continuarem parlant en qualsevol altra ocasió que de segur que coincidirem. No sé on, però segur.
