Un bolo com els d’abans

Un bolo com els d’abans, a Cornellà de Llobregat, això és el que vam fer el diumenge passat els de Teatre de la Pesta amb el muntatge que havíem estrenat a la Mostra de Teatre de BCN, Carrero que estás en los cielos de l’Àngel Amazares. Òndia! No l’havíem fet des de novembre i amb un parell d'irregulars assaigs vam fer una funció molt bona. Dic un bolo com els d’abans perquè era per a un públic tant desconegut per nosaltres com desconeixedor de l’obra i dels que la fem. Un públic, que ens serveix per avaluar la validesa del muntatge. Vam percebre una resposta des del primer moment, i en acabar, força persones ens vam manifestar la seva satisfacció pel nostre treball i per la bona estona que els vam fer passar. Tot plegat anima a continuar, a no abandonar. Fer teatre encara que sigui amb les condicions mínimes com és en aquest cas, —sense ni un duro i amb tot el voluntarisme del món— és útil per als qui el fan i per als que el reben. Una peça teatral, amb una posada en escena més enllà del teatre pobre. Cambra negra i interpretació, i l’interès de la història que s’explica, res més. Comentaris que sents t'afalaguen, “aquest tipus de teatre… ara no se’n fa massa…” I això a part de satisfer a l'autor i a tots els que participem en el muntatge, ens palesa la necessitat del vuit actual de continguts de la nostra escena contemporània, i malgrat que l’obra no és un simple divertiment burgès, tots sabem que no pretén en cap moment ni alliçonar ni fer prendre cap partit, no diu res només per passar l’estona, fa pensar, té la seva història afegida, a part de la petita adició que l'obra suposa a la nostra memòria històrica que tant halzermeitzada està.