En El Periódico de Catalunya del 02/01/2009 hi ha un article d’Umberto Eco (2008 Umberto Eco/L’Espresso/Distribuït per The New York Times Syndicate) titulat «Demanar perdó» que ens parla d’«el reconeixement de Bush dels seus errors a l’Iraq» i també de les «disculpes per rentar-se’n les mans, però encara és pitjor la barra dels que ni es disculpen» diu. Només cal llegir alguns fragments de l’article per adonar-nos de la buidor ètica del model social en el que vivim; diu l’autor: «…No he entès si aquest entusiasme per demanar perdó indica un rampell d’humilitat cristiana o més aviat de desvergonyiment: fas una cosa que no hauries de fer, després demanes perdó i te’n rentes les mans…» I l’Umberto Eco extrapola també el seu parlament a la nostra realitat més propera i ens diu que pitjor encara és possible: «De totes maneres, hi ha coses pitjors: n’hi ha que tenen la barra de no demanar ni perdó. Som en una època de pocavergonyes, on els individus acusats de frau es deixen veure tranquil·lament als locals més famosos o a la televisió, i firmen autògrafs; els que han arruïnat pares de família i mares viudes continuen circulant impertèrrits amb els seus avions privats; els que han estat elegits arterament per a un càrrec en què ningú els vol continuen sense aixecar el cul d’una butaca tan durament conquistada i fins i tot s’afaiten cada dia per mostrar la cara a la tele.»
Lloc per a l’esperança, segur que en queda, l’esperança que algun dia les coses canviaran no cal perdre-la, —ho dic bàsicament per convèncer-me’n! L’esperança, la de sempre, la humana és clar, la de continuar creient en les capacitats constructives de l’ésser humà malgrat les seves mancances i petiteses, i malgrat els farisaics —per no dir injustos i egoistes— comportaments antisocials i anticorporatius que a diari acostumem a veure, i a viure també en el pitjor dels casos. Això és els que ens queda... serà part de la crisi? Bon dos mil nou. Sempre vostre. Adéu.
Columna ètica publicada a l'Entreacte núm. 165 de gener de 2009
