El dijous i el divendres passats, el 6 i el 7 de novembre vaig representar dins de la XIII Mostra de Teatre de Barcelona el paper de Florenci en l’obra Carrero que estás en los cielos de l’Àngel Amazares que ha dirigit el Pau Guix juntament amb els companys Manel, Àngel, Laura i Ferran, i amb la música del Miquel, i amb l’assistència tècnica de l’Albert i de la Meritxell, i també amb el suport de l’Andreu del Jordi i de l'Octavi i d’un parell de germanes que ens han deixat unes peces de vestuari. No és un personatge més per al currículum, és una experiència més, enriquidora, sí, i ho dic perquè malgrat les hores de son i la carrera contra el temps que ens ha suposat a tots el que hi hem participat endegar aquest muntatge, el públic, que ha omplert la sala gairebé els dos dies de les representacions ha estat molt comunicatiu i agraït, fet que ens ha fet copsar a tots plegats la validesa de l’esforç esmerçat. Sí, ja sé que no n’hi ha prou en conformar-se amb aquest agraïment, però el treball és fet i la seva validesa ens ha quedat demostrada. Una altra cosa és que l’esdevenidor ens propiciï el poder rendibilitzar aquests esforços a tot nivell, artísticament i econòmica. Tots els que hi hem intervingut, em sembla, que estem convençuts i disposats a mostrar aquest treball tant com es pugui. El nostre desig és lícit, com el de molts amb experiències iguals que aquesta, que afrontem una producció teatral en la més absoluta independència, i que no obstant encara tenim l’esperança que el valor de —la nostra força de treball— generi algun dia més que una riquesa pecuniària que únicament plagui al sistema neo o pseudocapitalista com el que vivim. Sóc rematadament pessimista, però, intentaré no tirar mai la tovallola, i continuar treballant amb la màxima il·lusió possible… i així jo ho aconsello, ara que ja començo a tenir una edat per fer-ho... i encara que ningú m’ho demani, és clar!
