Simplement... embolcalls buits

Les últimes coses que teatrals que he vist: Aloma al TNC, El bordell al Lliure, Bondat a la Biblioteca i una acció teatral com a resultat del taller impartit per l’Ang Gey Pin a Les Golfes de Can Fabra. Treballs d’interpretació de veritat, n’he vist només una mica, i —apuntat més que executat— en el taller de Les Golfes. En els altres casos, —i no dic que m’hagi desplagut res del que he vist—, però, he vist pseudointerpretacions, sobreactuacions, lluïments personals d’actors i de directors, poca comunicabiltat, i sobretot, embolcall molt embolcall per satisfer segurament al distingit públic que encara gosa pagar per mirar de satisfer les seves contradiccions culturalistes, i que malgrat la seva satisfacció no acabi sent complimentada, no obstant es mostra indulgent amb les pobres propostes que darrerament se li estan oferint en els nostres escenaris, i aplaudeix respectuosament per convèncer-se de que no a llençat ni el seu temps ni els seus diners.

La reflexió a què arribo és que tenim un sistema artístic productiu ineficaç. Tenim molts productes i alguns d’ells molt ben manufacturats, però el treball realment interpretatiu no té cabuda en massa ocasions en els aparadors que són els nostres teatres. El que sí és cert i ho he constatat ja des de fa temps, és que tenim molt bon material, molts bons intèrprets, i cada vegada hi ha més voluntat d’aconseguir el que s’anomena l’excel·lència. Llàstima però que a l’hora de la veritat, no hi ha massa possibilitats de mostrar-la ja que no és a les mans dels excel·lents els mitjans de producció i promoció dels productes artístics que es puguin produir. I dic que es puguin, perquè cada vegada més tinc la impressió que es ven més per l’embolcall que pel contingut. La igualtat d’oportunitats és una fal·làcia que descansa en un pòsit de pseudodemocràcia emmascarada de falses llibertats. Llàstima! Però cal continuar intentant-t’ho. Fem cas al poeta… tot està per fer, i tot és possible…