El primer que llegeixo a la portada del diari d'avui diumenge 28 de setembre de 2008 és que s'ha mort als 83 anys d'un càncer de pulmó Paul Newman . El que primer em ve al cap és que se n'ha anat a la mateixa edat que es va morir el meu pare, vuitanta-tres anys. Per tant, he perdut ja dos dels grans referents de la meva vida. El meu pare, com tots els pares, el referent natural, el que m'ha trasmès els seus gens, impossible d'ignorar evidentment i sempre en el record. El Paul Newman, el més gran per a mi del Hollywood que conec. Un model d'actor impossible de superar degut a la seva gran i carismàtica personalitat a més del seu insuperable físic que li va permetre tota mena d'inoblidables i paradigmàtiques interpretacions al llarg de la seva fecunda trajectòria. Una pena haver-lo perdut. Sort que el seu art ens queda gravat per a la posteritat i podrem continuar gaudint-lo sempre que volguem, aquesta és la sort dels artistes d'avui dia, que podem perdurar més enllà de la memòria gràcies al catastròfic i magnífic progrés de la tecnologia.
Paul Newmann, descansa en pau, que a nosaltres encara ens queda molta feina per fer. El personatge que estic assajant, el Florenci es diu, m'agradaria dedicar-te'l a la teva memòria, a veure si això ens porta una bonaventura, i una bona aventura a tots els que ens hem implicat en aquest darrer projecte. Gràcies pel que ens has deixat Paul Newman. Molts actors ens quedem orfes amb el teu traspàs, i el firmament de les estrelles cada vegada resta més buit. Que la teva memòria ens ajudi a emplenar-lo. Repeteixo, gràcies.
