Companyies estables

AVUI, divendres, 11 de juliol de 2008: «Sergi Belbel creu que el TNC té prou infraestructura per mantenir una companyia estable… no tenim companyia estable… i per fer alternança, li cal… (Lluitaràs per la companyia?) De moment, no. La realitat del país és dura. Mira el que li ha passat al Lliure: que si Ventdelplà, que si una pel·lícula... Et passes més temps substituint actors que fent l’espectacle. I és una llàstima, perquè una infraestructura com la d’aquest teatre ho permetria…»

És lamentable que el Sergi Belbel director del TNC digui que no pensa lluitar per una companyia estable quan sembla pel que diu que en veu la necessitat, i que a més culpabilitzi als actors referint-se al que hagi pogut passar al Lliure. Per altra banda és curiós que un home com ell, com una gran majoria dels directors, acostumen a treballar amb un nucli d’actors, els quals de fet, es podrien considerar les seves pròpies companyies estables.

He parlat múltiples vegades a favor de les companyies estables, que són, crec, l’única salvaguarda del nostre teatre i del teatre arreu on se’n faci. Només una tasca creativa en equip i amb un mínim de continuïtat són la garantia per a la consecució d’un producte artístic. La feina de tot un equip compenetrat mai és comparable a la feina que individualment pugui fer-se per molt brillant que sigui la persona o equip que la porti a terme. A més, un equip que treballa d’una manera estable té carència del neguit del “i després què”, i aquest fet els esperona a tots la competitivitat d’una manera més eficaç i més madura, individualment i col·lectiva.

És evident que formar part d’una companyia estable no ha de ser un xec vitalici per a ningú de l’equip. La rendibilitat artística i econòmica d’una companyia estable han d’anar de la mà, una sense l’altra no tenen sentit. No podem pretendre obtenir grans obres d’art amb despeses poc assumibles ni tampoc podem pretendre obtenir-les amb unes despeses mínimes, hi ha d’haver una adequació sostenible per l’entitat pública o privada que es plantegi crear i gestionar una companyia estable.

En fi, una reflexió més… llàstima de no poder-la compartir-la amb una persona com el Belbel que tal com diu, no pensa lluitar per aquest tema de moment. Alguns polítics i alguns professionals possiblement li ho agrairan, llàstima…! Jo, no!

Pensant en el nostre star system, a part de moltes individualitats aïllades vàlides podem comprovar que molts dels intèrprets s’han format com a creadors bàsicament en nuclis estables, crec que aquesta és una excel·lència destacable del nostre sistema amb una certa fiabilitat. El sistema de creació d’espectacles d’aquest país, que és el que conec, no és més que un sistema d’explotació, i tira endavant perquè és una explotació falsament daurada, no es compra la feina solament amb uns caixets en molts casos desorbitats i insostenibles, sinó que es compra la fidelitat de les persones, malgrat després el sistema —que és desagraït per naturalesa— usa i tira, sigui qui sigui la persona o el valor artístic adquirit. Crec que cal prendre consciència d’una forma col·lectiva que la creació de veritat, no pot anar amb aquests paràmetres mercantilistes tan poc humanístics. Seria molt lamentable, malgrat que potser providencial, que la temuda crisi econòmica amb la que ens amenacen, fos el catalitzador necessari que redireccionés o posés en una situació més viable el món de l’escena en el nostre país.

Continuaré amatent al que aquest destí ens depararà, per molt que sóc conscient que hem estat nosaltres mateixos amb les nostres accions els que l’estem predeterminant.