Dues coses bàsiques per reflexionar aquesta setmana. El congrés del PP i el Grec d’enguany. Sobre el congrés eucarístic aquest, més que reflexionar-hi, desitjaria ni sentir-ne a parlar, tot m’és repulsiu, sentir parlar de democràcia als franquistes, els colors que trien em fan venir nàusees, les declaracions que fan em descomponen, la imatge que donen em repèl, tot, tot em trasbalsa les vísceres…
No puc reflexionar generalment sobre temes polítics, no estic preparat en aquest sentit, però la veritat, sembla que no ens necessitin per a res, tenen la raó absoluta tots plegats i tots es creuen imprescindibles… és difícil viure quan tants es preocupen per tan pocs… en fi, només cal esperar que de les seves pròpies batusses internes i externes, siguin ells que n’aprenguin alguna cosa… els que els votem o no, no depèn del que facin o diguin sinó de la salut mental que els ciutadans malgrat tot encara conservem.
L’altre reflexió, el Grec d’enguany, per a mi bàsicament és nostàlgia el que m’aporta pensar-hi. I no per aquesta edició, sinó pels anys en què hi vaig treballar. Treballar a l’estiu i a l’aire lliure és un record molt agradable, sigui un èxit o no l’obra que estàs fent. El que sí que fa mal són algunes de les declaracions que s’han fet a l’entorn d’aquest grec que aviat començarà. Els gestors responsables del Grec i lamentablement també una part dels professionals implicats i segurament també de la ciutadania, no creuen factible un Grec català i en català, segurament consideren que seria molt pobre, poc universal, tancat, no alternatiu… No he abandonat, ni penso abandonar l’ofici d’actor al que vaig optar ara ja fa bastants anys i que he anat practicant tant com he pogut, però em sembla que si com a ciutadans responsables cada vegada creiem menys amb nosaltres mateixos, ben poc aportarem a la nostra cultura i al nostre art. Les portes obertes, sisplau! Als joves, als vells, a tots aquells que vulguin aportar encara que sigui una nogensmenys inestimable engruna d’art i de comunicació. La meva nostàlgia, igual que el meu pessimisme no són destructius, paradoxalment són l’exponent del meu positivisme, són el motor que m’empeny a tirar endavant dia a dia.
