Sílvia Quer en una entrevista en el Periòdico de Catalunya del dissabte 31 de maig diu parlant del Juanjo Puigcorbé el protagonista de la seva darrere pel·lícula Pacient 33 que es va emetre per TV3 el mateix dissabte «...Jo tenia al cap Juanjo Puigcorbé, i va acceptar el paper. Va coincidir que estava una mica... cremat. Fins i tot s'estava (fa any i mig) plantejant deixar la professió... I després, ja ho veus.»
La meva opinió:
Vaig veure la pel·lícula i déu ni do!, ni em vaig adormir ni em vaig avorrir com acostumo a fer-ho generalment davant la tele, la vaig veure sencera, i com diu la mateixa Sílvia a l'entrevista, no cau en el melodrama, res de llàgrimes, està bé... potser el més irreal és el cap de servei, crec que entre la classe mèdica en els hospitals no hi acostuma a haver-hi aquesta mena de personatges; és més aviat un personatge que correspondria a un militar d'antiga caserna més que a un cap de servei hospitalari.
La meva reflexió:
Al·lucino! El Juanjo s'estava plantejant deixar la professió, diu a l'entrevista? Però... això què és? Si el Juanjo ha arribat a plantejar-s'ho, vol dir que aquesta professió ja no necessita ni estima a actors com ell? Perdoneu-me, però al·lucino! Estic arribant a un punt que ja m'està resultant molt difícil d'entendre res.
A la televisió només hi ha espai per a les escombraries... les OT, les salses roses, els chikiliquatres? No m'ho puc creure!
I quan el Juanjo parla de la professió encara és més greu, ja que vol dir que ni la tele, ni el cinema, ni el teatre... i això que tots sabem de la seva vàlua en tots aquests medis... continuo al·lucinant quan més hi penso.
Què hem de fer doncs la majoria anònima, —diguem-ne ‘silenciosa’ perquè estem més muts que l'Arpo Marx—, que comptem tan poc i que tampoc som massa estimats?
—Pleguem tots?
—No home, no! Per què hem de plegar... Si hem arribat fins aquí amb un absolut menysteniment, continuem, si més no, que sigui per emprenyar, per que consti que encara hi som, que som incombustibles, que no podran amb nosaltres, que som durs de pelar, etc. etc.
En totes les vides professionals hi ha moments en què vols tirar la tovallola. Superar aquests moments és imprescindible, encara que entenc que és fàcil dir-ho i molt dur portar-ho a terme.
No puc aportar cap solució, si més no, no se m'acudeix res d'entrada, però reflexionar sobre el tema i cercar les responsabilitats de què aquesta professió sigui tan poc agraïda amb la seva gent és una missió que ens hauríem de proposar amb urgència.
