Aquesta setmana la professió teatral ha enterrat al seu més benvolent crític, el Gonzalo Pérez de Olaguer. Jo sempre he estat a la banda contrària d’ell, com actor, ell era al costat dels ‘jutges’, jo a l’escenari. Personalment no el coneixia massa, havia intercanviat amb ell alguna conversa diverses vegades, no masses, recordo que havíem participat com a jurats d’una Mostra de Teatre de Barcelona i havíem parlat també coincidint en alguna estrena, era una persona molt cordial i assequible. Jo el coneixia pel que ell escrivia als diaris. Crec que ell sabia més de mi que jo d’ell, m’havia vist actuar en diverses ocasions, i això em sembla que el fa més coneixedor a ell de mi que jo d’ell per moltes crítiques que li hagi llegit a través dels anys.
Entre la professió mai ha estat un crític temut el Gonzalo. El Gonzalo tot ho deixa bé, deien alguns de vegades, i en altres ocasions deien, si fins el Gonzalo no ho ha deixat massa bé, imagineu-vos si n’ha de ser de dolent l’espectacle. Crec que aquesta era senzillament la concepció general que molts hem tingut d’ell.
No obstant això, segur que hi ha gent que l’odia pel que els ha pogut dir en un o altre moment, i altres, —molts— com vam poder comprovar el dia del seu funeral hem intentat mostrar l’estima que li tenim anant-lo a acomiadar.
La pèrdua d’una persona afable dins del món de l’espectacle, actualment és realment una pèrdua considerable, ja que a l’actualitat tenim mancances serioses de benvolença compartida en aquest món cada vegada més agressiu i menys competitiu en l’aspecte dels seus valors humanístics. Aquesta és la meva simple reflexió davant d’aquesta pèrdua.
