Aquesta setmana he gravat els darrers capítols d'aquesta temporada d'El cor de la ciutat. L'experiència puntual d'aquesta setmana ha estat la constatació d'un caos multitudinari, ple de resolucions i d'interrogants, suposo que en funció de deixar les suficients expectatives perquè l'audiència quedi delitosa per quan comenci la nova temporada i així s'hi torni a enganxar. És com deixar els clients d'una fonda amb gana després de dinar perquè així puguin menjar-se el sopar amb bona gana al vespre.
Alguns dels actors saben que el personatge que interpreten a la sèrie continuarà la propera temporada, altres també saben que no serà així. La incertesa sobre l'esdevenidor dels personatges és previsible, però no és probable que s'acabi manifestant ja que les decisions finals sobre el destí de cadascun d'ells, sembla que hem convingut els actors de creure que depèn d'un conjunt de diverses variables força difícils de precisar. Els actors hem acceptat aquests condicionaments dramatúrgics de les sèries televisives per diverses i múltiples raons també. I potser no diria raons sinó més aviat pors en forma d'incertituds que són tot el contrari. Incertituds del propi treball, incertituds de l'avaluació aliena, incertituds de caire laboral, incertituds de tota mena...
En el teatre seria impensable que una situació d'aquest tipus s'hi produís. Costa d'imaginar-se que es pugui fer una obra sense saber si l'acabaràs o no.
El que és clar, és que si ens ho paguen, podem acabar fent-ho.
És aquest el model, em pregunto? És aquest sistema un model?
Jo crec que no, vaja!
