«Deia un titular de La Vanguardia del 9 de setembre: El teatres de Barcelona perden públic però guanyen en recaptació, més endavant es recollien les dades de l'Associació d'Empreses de Teatre a Catalunya (ADETCA): “[...] les dades de la temporada 2005-06 van ser similars a les de l'anterior [...] va haver-hi 200.000 butaques menys que un any abans degut al tancament de quatre sales [...] l'increment de la recaptació va ser d'1,5 milions d'euros més que la temporada 2004-05 [...] la producció teatral va passar de 398 a 402 produccions [...] El Liceu, líder en espectadors... (291.000) [...] Poliorama (188.000), Victòria (156.000), Tívoli (108.000) i Novetats (108.000) [...] El mètode Grönholm amb 145.000 espectadors i Mamá quiero ser artista amb 104.000 van ser els únics que van superar els 100.000 espectadors seguits a distància per Mar i cel de Dagoll Dagom i SIT de Tricicle. [...]»
Del paràgraf anterior es dedueix que els preus s'han apujat, i que un dels èxits del teatre a Catalunya és sens dubte la taquilla ja que hi ha hagut més recaptació amb menys butaques i menys espectadors. Considerant que la relació preu-qualitat és el marcador de consum preferent, el Liceu líder en espectadors no sembla que el preu li hagi estat un element dissuasiu, per tant també és un dels èxits a considerar, relatiu però, perquè la majoria d’entrades són d’abonament anual i la resta se les queden els tour operadors ja que l’òpera és un gènere internacional.
Les 402 produccions però, són sostenibles? Malauradament no, i malgrat això, a aquesta gran capacitat de producció se l'anomena de vegades 'creativitat' en lloc de producció excedent. L'oferta creixent plena de personalismes i mancada de models és en general artesanal i, contradictòriament, està sotmesa a unes exigències d'un mercat sense demanda. Tenint models ben propers a la UE que parteixen del teatre com a bé cultural, no com a article de consum, bé ens aniria prendre'n bona nota de com es van construir en lloc de considerar-los models decadents i inventar-nos-en un que les mateixes dades ens diuen des de fa anys que només aporten beneficis a certes empreses i companyies i no a la totalitat del sector. El munt d'esforços individuals, col·lectius, artístics i econòmics que cerquen sortides amb propostes generalment lícites i il·lusionades queden lamentablement per a l'oblit ja que el teatre és un art en viu i per tant efímer.
Sortosament algunes experiències aprofiten els nous espais* emergents d'exhibició, més oberts al risc, que possibiliten que no es malbaratin els esforços col·lectius d’aquestes 402 produccions. Aquests espais per a la creació amb infraestructures en general precàries acullen espectacles que, o bé no tenen la possibilitat d’accedir a altres llocs, o bé hi opten per promocionar-se i potenciar a la vegada els nous espais que els acullen.
I per positivar una mica, acabo amb una anècdota, recollida en el I Simposi sobre teatre infantil i juvenil recentment celebrat a la UAB en el qual el professor i dramaturg Manuel Molins en el transcurs de la seva ponència, referint-se als culebrots televisius deia: “... el que veiem per la televisió després de dinar ens hauria de fer vomitar, i resulta que serveix per fer-nos fer la digestió...”
Amb la voluntat i les actuacions conseqüents de tots els agents i els amants del teatre, hi ha les solucions per tornar-los a emplenar, per recuperar les butaques perdudes, per no caure en aversions ni estètiques ni ètiques ni lingüístiques ni de cap altra mena. Aconseguir-ho és el repte pels propers anys, o si més no, per —començar a assentar les bases perquè es pugui produir aquest canvi en un futur proper.
Enric Cervera
*(Ressenyats periòdicament a la secció, Espais escènics d'Entreacte que edita l’AADPC www.aadpc.cat i accessibles també a l'adreça: www.entreacte.lesrevistes.com/ct/Cos/espaisescenics)
Article publicat a la V edició de l’anuari la Revista de les Revistes editat per l'APPEC
