L'últim paràgraf del prefaci del llibre El món d'ahir d'Stefan Zweig* glossa: «Tot allò que un home oblida de la seva vida, en realitat ja havia estat condemnat molt abans a l'oblit per un instint interior. Tant sols allò que jo vull conservar té dret a ser conservat per als altres. Parleu, doncs, records, trieu vosaltres en lloc meu i doneu almenys un reflex de la meva vida abans no caigui en la foscor!»
He rellegit el paràgraf precedent moltes vegades amb la sana intenció de preservar la meva ment dels oblits sistemàtics als que està abocada; i no obstant això, estic segur que el meu instint interior ja deu haver condemnat amb anterioritat algun record que sense cap dubte hauria de tenir ben present i no oblidat encara. Però la insistència en la relectura d'aquest breu paràgraf m'ha colpit i m'ha fet prendre consciència; per això m'he proposat, -sense cap mena de despit ni malvolença-, insistir en la pràctica de la `remembrança continuada´ amb la finalitat de poder controlar aquest instint interior que l'únic que vol és fer-me desaparèixer records “fer-me caure en la foscor”. Col·lectivament, en l'any de la memòria històrica, ens convindria esdevenir una mica addictes a aquesta pràctica. A més, mirant-me una mica el melic, ullant el col·lectiu al que pertanyo (el dels actors), crec que per interpretar qualsevol paper d'una manera mínimament orgànica, per actuar conseqüentment, és imprescindible tenir el control d'aquest instint interior; si no és així, l'intèrpret pot oblidar-se, tant del que ha de fer com del que ha de dir, i més greu encara, pot acabar oblidant-se de com ha d'actuar responsablement, no només a l'escenari o en el plató, sinó subsidiàriament també a la vida.
Sempre estic dient el mateix, d'una manera o altra: ens cal a tots plegats estar alerta per no confondre els nostres desitjos (en alguns casos producte del nostre instint interior) amb la realitat":
La nostra història és la que és, no és la que volem que sigui
No us sembla?
*QUADERNS CREMA. BARCELONA 2001
