
M’ho expliquen i em costa de creure. És
clar que són coses dels temps en què
les companyies de comediants subsistien fent
comèdia d’un poble a l’altre, quan la misèria
era l’únic valor susceptible d’ésser repartit.
Avui dia, sortosament, ja no funciona així,
em sembla…! Eren companyies familiars,
troupes de còmics que mataven la fam a base
del que recaptaven representant i parodiant les
realitats que veien o les històries que s’inventaven
amb la finalitat de distreure la gent i així
poder recollir quatre calerons per anar tirant.
Malgrat els temps tant esplèndids que ara
vivim, no crec que es pugui anomenar art el
resultat d’aquella manera de fer tan barroera,
i tot i així, segurament podríem trobar més art
en aquella misèria compartida que en molts
alts ‘retaules’ de la magnificència actual. El
que m’expliquen i que no m’acabo de creure
però, són coses com: —que un mateix actor
havia de fer dos o tres personatges diferents en
diferents peces que representaven una a continuació
de l’altre; que un mateix actor amb
un altre o el mateix vestuari feia dos papers
en una mateixa comèdia; que un mateix actor
havia de ressuscitar per poder explicar el final
d’una comèdia de la que havien perdut part del
llibret—, en definitiva, que un actor, si calia,
havia de fer tots els papers de l’auca perquè
no hi havia prou gent a la troupe per poder-los
representar. Avui dia però, els doblets i
tota aquesta mena d’irregularitats tristament
habituals en aquells temps, haurien de ser del
tot inexistents, tant al nostre teatre com a la
nostra televisió... perquè encara que no hi hagi
un cens d’actors a Catalunya, crec demostrat
que són molts els actors que existeixen entre
els sis milions de ciutadans d’aquesta comunitat,
o no?
Article publicat a la Columna ètica de l'Entreacte 137 de juny de 2006