Em ve a la memòria el que un amic em deia ja
fa temps tot fent referència als diners dels que
determinada gent disposa, “avui dia la gent graneja
massa!” deia. Sí, hi estic d’acord, alguns granegen
massa, han aconseguit el seu estat de benestar abans
que l’estat ho hagi aconseguit per a tots.
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana
l’estat de benestar està defi nit com “un tipus d’actuació
estatal destinada a produir béns i serveis no
rendibles per al sector privat.”
I anant al meu món més proper, mentre alguns
perden el temps donant-li voltes i més voltes a allò del
‘ser o no ser’, com a espectador me n’adono que part
de la dramatúrgia contemporània que aflora i que es
representa en determinats escenaris, sembla adreçar-se
cap a una simple exhibició amb lleus i innòcues
denúncies només de les mancances d’aquest estat de
benestar més que cap a la reivindicació global d’un
benestar emanat del ser o no ser existencial que tant
sembla preocupar.
I mentrestant, com espectador m’avorreixo, perquè
la ficció que se’m mostra no és convincent, ja
sigui perquè hi ha una interpretació artística incorrecta
o una concepció formal o conceptual errònies; i a
més, em sap greu el que sento que diuen els residuals
aficionats al teatre ‘el teatre és car’ diuen, referint-se
sense cap dubte a la relació qualitat-preu més que als
espectacles que han vist darrerament.
Si aquest estat de benestar és el producte d’una
actuació estatal, per què és rendible només per a
alguns privilegiats en lloc de ser-ho per a tots els
membres de la societat? No s’haurien de revisar de
cara al benestar col·lectiu, les polítiques distributives
que s’apliquen? No serà que els que granegen massa
s’han tornat conservadors i els fa pànic pensar que
se’ls acabaran els privilegis si es fa un repartiment
equitatiu del benestar i per això no volen revisar res?
Un bon repartiment ens deixaria a tots plegats amb
ben poca cosa, oi?
Article editat a la Columna ètica de la revista Entreacte 136 de maig de 2006
