Nosaltres, nosaltres, nosaltres... massa ‘nosaltres’ en uns temps que percebo més com a individualistes i de soledats compartides. I aquesta manifestació no és exclusiva de petits mons, sinó que es detecta en sectors ben amplis de la societat. És la mostra d’un sentiment que denota un sentit corporatiu artificiós. De vegades amb el ‘nosaltres’ pequem en identificar-nos en un col·lectiu sense compartir-ne el seu valor intrínsec. Potser s’esdevé així perquè, no reflexionem massa sobre la nostra soledat individual. O potser perquè oblidem la nostra singularitat perquè sí, voluntàriament, per tèrbols i/o per truculents interessos. O potser també per maquiavèl·liques estratègies. O, potser perquè el ‘nosaltres’ no és més que una demagògia afegida a la vacuïtat del discurs residual en el que ens emparem, sovint ple de mancances de contingut i de carència de mestratge.
Massa afirmacions, segurament, per reflexionar en aquests moments sobre una cosa tan simple com el ‘nosaltres’. Estic segur que, jo no, nosaltres sí, ens coneixem, no som molts, però ens identifiquem entre nosaltres amb facilitat, i afortunadament, com deia aquella cançó del Raimon que en temps ja remots, plegats, escoltàvem en el tocadiscs no estèreo, en un ‘single’ a 45 r.p.m. ple de fregits, un d’aquells discos que ja no existeixen més que per als col·leccionistes, que deia: «Diguem no... nosaltres no som d’eixe món!»
Sí, penso continuar identificant-me amb aquell ‘nosaltres’ que roman en la meva memòria, fins que ‘eixe món’, avui dia globalitzat per bé i per mal, no s’adreci més cap a valors on la convivència ètica pugui esdevenir, si més no, el nostre model més nostrat.
Columna de l'Entreacte 134, març de 2006
