Dues de les estrenes a les que he assistit darrerament m’han fet reflexionar sobre les relacions entre el públic i els artistes i no voldria pas treure’n conclusions errònies precipitadament. El públic de les estrenes tots sabem que no és un públic normal, en general és un públic que no passa mai per la taquilla; està constituït per professionals (pocs), amics (alguns), enemics (alguns també), crítics (no sempre), polítics (en comptades ocasions), invitats de compromís dels artistes (en comptagotes) i invitats de compromís dels empresaris (en numerus clausus), i sobretot també, d’una munió de gent força mudada, generalment no massa entusiasta, i sovint aparentment desconeixedora del producte que va a veure.
Tornant al que deia, en aquestes estrenes, he constatat desconcertadorament que no hi ha ni enemics que esbronquin res, ni amics que exalcin suficientment a ningú. Fins l’apassionament incondicional d’un públic fidel ha desaparegut de les platees. Aquest fet em fa qüestionar si és el públic que ha perdut la capacitat de vibrar i aixecar-se de la butaca enfervorit si cal, o potser són els artistes els responsables de què això no passi.
No voldria pas caure de cap manera amb el meu característic pessimisme que m’aboca a creure que és el tantsemenfotisme i l’ignorantisme, si em permeteu dir-ho així, els factors que han triomfat en aquest panorama artístic que ara ens toca compartir.
Columna publicada a l'Entreacte 133 de febrer de 2006
