En el teatre, en el cinema, i en l’espectacle en general,
sempre està clar l’origen i la finalitat d’una
determinada manifestació artística, una altra cosa és que
l’espectacle aconsegueixi fer riure si és còmic o plorar si
és dramàtic. Per la mateixa regla de tres, en les manifestacions
ciutadanes, qui les convoca i la consecució del
que es reivindica, ja sigui de caràcter social o econòmic,
hauria de ser clarament identificable.
E l dret a manifestar-se així com la llibertat d’expressió,
són drets constitucionals conquerits històricament pels
moviments progressistes d’esquerres, la dreta sempre
s’ha manifestat per adhesions ‘inquebrantables’, per dols
nacionals, en processons religioses, i en manifestacions
folklòriques i nacional-esportives múltiples.
Però en l’estat democràtic en què vivim, hi ha una
facció de la dreta que a més d’apropiar-se de les paraules
també s’ha apropiat de les formes progressistes, i això
fa que resulti moltes vegades difícil per al ciutadans
conèixer l’origen i la finalitat d’alguna de les manifestacions
que tant sovint proliferen en l’actual conjuntura
social i política.
E stic convençut, que si totes les manifestacions portessin
els corresponents signes identificatius, fins i tot
ens evitaríem de presenciar-ne moltes —que probablement
ja no es convocarien— que no tenen altra finalitat
que la de manipular l’opinió pública i crear confusionisme,
i que no fan més que patentitzar aquella dita que diu:
“Embolica que fa fort!” o en la que em sembla la seva
equivalent castellana més punyent encara que diu, “A rio
revuelto, ganancia de pescadores.”
N omés ens cal mantenir l’esperança que aquest confusionisme
a l’alça, no ens arribi a contaminar el món de
l’art i de l’espectacle, tant, com per fer-nos creure que
qualsevol divertiment sense cap transcendència és un
drama important i seriós, i viceversa.
La Columna de l'Entreacte núm. 132 de gener de 2006 i també a www.entreacte.lesrevistes.com
