No dic que sigui comú, però darrerament he llegit en programes de teatres força seriosos: “repartiment en curs”, o després de dos o tres noms, “resta del repartiment en curs”.
Quan ets un actor professional a l'atur, —i això, molts actors saben que és una condició força sovintejada—, penses: “No recordo que haguessin convocat un càsting per aquesta producció encara sense repartiment.” I immediatament dius: “Hauria de trucar al director, a la productora, al representant…” però… és clar, no ho fas perquè no saps massa ni a on ni a qui trucar, perquè a més saps de la inutilitat d'aquesta acció. Això sí, comentes el fet, amb algun company, i ràpidament arribeu a la conclusió que tot ja deu estar dat i beneït, i que si no hi va haver càsting, menys encara hi haurà una repesca.
Finalment, conclous d'una forma molt poc optimista: “Els col·legues que completaran el repartiment d'aquesta obra i que encara no figuren en el repartiment —són els que són—, i si encara no els han posat en el programa és perquè els productors no tenen encara prou clares les seves agendes...” Res, i ho deixes córrer, —la vida continua—, deixes de preocupar-te d'aquests repartiments en curs i dels càstings inexistents, i de la mateixa manera també deixes de preocupar-te d'aquells que no els convoquen, perquè saps que no pensen més que en les seves pròpies llistes... Amb tot això, em ve al cap aquella màxima —que encara que no m'ajudi massa— diu: “Molts són els cridats, i pocs els escollits!” Ens resta l'esperança, com sempre, què hi farem?! Bon any!
Columna corresponent a l'Entreacte 131 de desembre de 2005 (www.entreacte.lesrevistes.com)
