Ja ho he dit altres vegades: ens han robat les paraules. Però ara veig que no solament les paraules han estat l'objecte d'aquest furt miserable, sinó que també ens han pres els símbols, les estratègies, les consignes, i sobretot les formes característiques del tarannà liberal independent d'esquerres que en algun moment pretèrit m'ha semblat poder respirar. Les forces reaccionàries d'arreu, continuen utilitzant els productes robats, la semàntica, les consignes, les estratègies —que mai els han caracteritzat— per satisfer els seus interessos i per aparentar una cara democràtica que no els escau i que en realitat odien profundament. No és una simple estirada de bossa, és un robatori organitzat des dels poders fàctics tradicionals més profunds, que s'entesten a presentar-nos quotidianament fins a la sacietat les seves cares decrèpites i els discursos buits dels estaquirots mandataris mundials, —que no paga la pena ni anomenar-los.
Tot això permet que els artistes com a ‘ens mediàtics' siguin instrumentalitzats i opinin sobre l'estat de la qüestió, cosa que bàsicament serveix per poder bufetejar-los a continuació, i que potser, qui sap —no és un fantasma—, per posar-los a qualsevol llista de ciutadans perillosos.
El que m'entristeix en aquests temps de mancances carismàtiques generalitzades, que el sistema s'ha cuidat ben bé de perpetrar, és que alguns s'hi presten per la seva incontrolada extraversió, amb la ingènua esperança de poder lideritzar temporalment qualsevol de les lícites mobilitzacions socials que tenim a l'actualitat.
Tal com veig doncs el panorama, només em cal apel·lar a la unitat i a la serenitat, a no deixar-nos entabanar pels afalacs i les falses expectatives de protagonisme que sorgeixin, perquè la singular feblesa dels artistes en aquest sentit, és el que pot portar-nos a cavar la pròpia tomba, i constitueix el caliu de la dissensió i la perpetuació de la divisió que els poders reaccionaris utilitzen per tenir-nos ben controladets a tots plegats.
Columna ètica de l'Entreacte 101 de març de 2003
