El públic haurà perdut la seva condició com a tal, i em semblaria injust, si no recupera la capacitat de mostrar la seva disconformitat de forma directe, és a dir, xiulant i esbroncant, si cal, tot allò que no el satisfà, i aplaudint només el que li plagui. Tots coneixem el difícil que és interpretar la insinceritat d’un entorn farisaic, i per superar-ho s’ha de relativitzar la resposta que rebem, ja sigui del públic, de la crítica o del nostre entorn immediat. La humana necessitat que hom té de reconeixement d’allò que fa, pot acabar deformant-nos la interpretació que percebem d’un determinat aplaudiment o elogi. L’ésser humà, i més encara l’artista, és susceptible a l’afalagament, i si no té la capacitat de relativitzar la resposta que rep del públic, l’artista pot arribar a creure’s com a certa la insinceritat dels que l’enalteixen. A més, pot passar que, de vegades aquest afalagament pot ser corroborat i superlativitzat pel seu entorn immediat, amb el perill de caure en el pitjor parany, el de fer-ne una avaluació incorrecta. I si a més, en l’avaluació d’aquesta insinceritat manifesta s’hi afegeix el factor de la suma dels emoluments econòmics obtinguts pels treballs realitzats, aleshores es pot acabar creant un barem incorrecte que pot arribar a fer creure a l’artista allò que diu la nefasta dita popular: “tant tens, tant vals”. Davant d’això, només ens resta per a la nostra pròpia honestedat, la voluntat de percebre l’autèntica realitat, que és l’únic camí vers l’assumpció de la nostra llibertat individual, i també col·lectiva. Confondre el desig amb la realitat fent-ne avaluacions incorrectes és injust i moralment obscè, i crec que tenim l’obligació de corregir aquestes irregularitats, com a ciutadans, per poder viure amb uns comportaments socials mínimament compartits.
Article publicat a la revista Entreacte núm. 127 de juliol-agost de 2005 i també a www.entreacte.lesrevistes.com
